Zoòtrop
Cerdanyola del Vallès: Universitat Autònoma de Barcelona, 1998
stonehenge
El primer científic fou poeta:
colpejà les pedres per a comprendre,
empresonà la llum per a saber-la estimar.
Les pedres s’alçaren insurgents com queixals
i encaminaren la llum pels secrets orbs
d’una xarxa d’axons teixida per a l’ocasió.
I tot d’una, la primera sorpresa:
poder vestir-se d’ombres, pentinar-se amb prediccions,
maquillar-se amb solsticis. Reinventar-se.
El primer poeta fou científic:
comprengué la dansa de les pedres,
estimà les veus de la llum mentre jugava amb foc.
Modelà el cel des d’un cercle.
Ah el primer cercle! Tot un fil de preguntes
i tot d’una, mancats de final i de principi.
arribada de la pluja
Arriba la pluja per a profanar les tombes:
guspires d’aigua se’ns claven com claus
i van obrint-se camins sota la pell.
I tot per a no ser aigua, només,
sinó aigua que erosiona, que es nodreix,
que es fa sentir timbalejant als polsos,
i que s’estimba, rica i cansada,
al mar dels ulls, dels dits,
de la veu, de les paraules.
POEMARI
Les nostres mirades
són diademes que es mosseguen la cua.
La cambra,
un atlas de gestos complex i vivacíssim.
Zumzegen els dies, assassins de llum,
i revivim hiverns i primaveres
des d’un món que s’ordena en finestres i respiradors.
Sol, faig i desfaig castells de sorra;
Enruno i construeixo els versos,
i els travo, per sempre, a l’inventari de vespres.
nansa II
Úter fenestrat a l’ombra de la calç i dels embans;
mira com correm platges lascives
esqueixant mugrons de sorra nafrada,
cremant els vernissos blau-marins
de l’ampit dels records.
Cuitem perquè els carrers
se’ns havien fer aspres com les cordes salades,
i perquè l’escorça d’aquells versos
s’havia oxidat bruscament a cops de mall.
Úter fenestrat que el vent no asseca
de tantes i antigues mitosis d’aigua:
abraça’ns i contreu-nos de nou
en l’últim reducte plàcid per viure.
PLAÇA DEL REI
Potser visc lluny de ser com sóc.
La pell me l’amago sota escates de pluja,
els ulls me’ls vesteixo amb sorra i salnitre,
enfonso les mans entre la terra que moldejo.
I vivint lluny de ser com sóc,
sembla que necessiti pètals que em robin l’aigua,
pedres com navalles que m’obrin els ulls,
raïm que, creixent, cavi la meva terra.
Però ara que sovint som tant propers,
¿no veus com els carrers que redescobrim
i les places que abracem de nou
volen penetrar-nos i fer-nos impossibles
sense l’existència de les coses?
MITOSI
Aquesta sorra parlarà del temps,
i de nosaltres. De la calma dels préssecs,
de l’escalfor de les hores rovellades,
de la lluentor dels cossos i les algues.
El mar ens mostrarà com un fòssil
l’impacte d’aquelles cames d’arbre,
la nervadura difícil de fulles, mans
i ossos de versos sepultats.
Llavors sí que amb tots els elements
les paraules, com els dits,
naixeran fins arrapar-se
al ventre d’un món,
com al cor d’una fruita,
clavant les ungles, ferint-ne les parets.
Que corri la sang com un nèctar.
Que la terra se’n saturi i l’escupi.
Que creixin esculls, boscos i poemes.
Ho necessito per parlar-te de tanta vida.
Kore
Valls: Cossetània, 2001
déu
Jo, que vaig ser cendra abans de l’incendi
i vaig ser mur tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l’aigua, de l’ona.
Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.
Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d’ocell, que feria l’aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint
ara caic. Sóc Ícar, l’ebri d’orgull, el veloç,
l’al·lucinat, l’embriac d’aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.
I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d’humor.
He tornat al sepulcre de l’ull i de l’aigua.
Recomenço.
IX
Mira ara com reneixen els carrers.
Retornen d’enlloc, d’aquell oblit.
Miro els coloms que esclaten,
són els teus ulls i el mirall
que em diu que arreli
a la ciutat del poema.
Mira com reneixen els carrers.
Són de pedra estricta, polida
com els còdols dels teus pits
després d’ungir-se i redreçar-se
entre el riu de mirra
que retorna la saliva
a les paraules que ja no eren
ni reducte ni memòria.
de rerum natura (quart pròleg)
Gravites al seu pou, a la gola
que escrutes amb la llengua
buscant-te la imatge
als miralls del seu cos.
T’hi capbusses, lliscant-hi
com per un safareig
on hi ha la roba que saps
que sempre et dóna origen
simbiosi
Respira damunt teu. És un arbre
clavant-te les arrels i la set d’aigua amb sucre.
Creix de tu. Viola els teus límits
perquè es fa pol·len, mitosi i estel
dins l’univers del ventre que l’acull.
Vius amb ell i germina el vostre sexe:
fulles que transpiren i et rapten;
llençols alats. Memorial dels seus dits
arborant-se en tu perquè existissis.
temple
Tu ets perquè ets l’habitacle
de les paraules sense llavi
i dels llavis partits per les paraules.
T’arriben i tu sargeixes i embastes
l’esquema del teu cos. Perquè l’espai
et demana que et prolonguis
que siguis sagrari i sarcòfag
de la llum que ens delimita,
que m’edifica i em dóna paraules
per demanar-te que te m’obris,
i que m’estenguis, com rails,
els teus llavis paral·lels.
oracle
Deixes de ser-hi
a cada glop d’aigua,
empassant-te les llacunes
del teu únic mirall.
Però em crides des de dins,
des de l’oracle que et pregona
quan tu ja t’has clos, per fi,
i t’autodevores. Ets l’ofrena,
Ciutat de Delfos submergida,
sibil·la que em mossegues;
la sirena que navegues
pel sèrum dels carrers.
Nix
Tarragona: Arola Editors, 2004
Estil
La sirena que navega
burxa,
cava
un fenell,
una glena perquè escriguis
quins rails i qui pentina
els sargits amb vies mortes.
El fil d’Ariadna
I
Qui no hi entra para
i fa girar el poema
arran dels peus.
Endevina quan és temps
de fer el niu
i desa-ho tot
a la butxaca,
allà
que l’últim vers
s’empassi l’ham
del primer
i vagi amb tu
que et fas l’ocell
i burxes l’ull
de les esferes.
III
El teu cabell llarguíssim,
el fil que et surt de dins,
el camí a l’atzar
d’inici i de final
a l’espera de la mà
que llisqui diademes,
dilati vàlvules,
regurgiti el retorn
i soldi els extrems
d’un temps retallable.
Clava la dent aquí entre la pell i l’ungla i abans desclou el puny, que has d’aprendre apamant els límits de l’amor així, deixant calcomanies al capçal i la dent sota el coixí, perquè demà no s’hi valdrà a donar corda com si tots els creixements mudessin i partissin del seu zero.
El viatge cap a tu liquant esferes, plovent mercuri al perímetre del ventre de lluna hermètica, al cràter del mugró, a la duna radial. El paraigua i jo la pluja interrompuda. Òrbites a l’amor inacabat.
Medusa:
Que no puguis sortir
d’aquest esquelet de diamant,
la xarxa cristal·lina de carboni
com un altar d’escates inflexibles,
el paper de pedra
on dus els poemes gravats
i que és la càpsula que et prens.
Que no puguis sortir
d’aquest emprovador
de roba espessida amb sal
i que et sigui el crani-baluard
on l’ull mira endins
i et cabdella des de l’iris
amb llana de serp,
amb fil de cabell.
I que no puguis sortir
de l’estasi del temps,
l’abiosi del poema.
Domèstica veritat
Lleida: Pagès Editors, 2007
QUADERN D’ESTIU
La mort em put a tija de boixac,
a esgarrinxada i mans verdoses
de collir la infància i la mort,
les coses com l’ordi i el cel.
Hi ha un mateix utillatge
per ambdós escenaris,
i la memòria corona
com la pell olivàcia del malalt
surt i s’acomiada a la finestra
de l’oli que unta la pell
d’un nen arribat de la platja.
Tinc l’edat del teu groc
i el teu verd de morta
que llaurava llits d’hospital
i dormia a deshora,
i suava com el pa a la pallissa
i collia les coses del cos
fent farcell amb els llençols.
A tu la mort i a mi la vida
ens put a tija de boixac,
a l’estiu tibant de cel
i a la treva de l’aigua
dels préssecs de secà.
De la mà del pare
veníem del teu record
i de veure com l’avi
filtrava el gas-oil
amb l’embut i una mitja
quan la mare, llavors,
senzilla, va plorar-te
mentre seguia depilant-se.
Hi ha un segar d’arrel
en tot això. I un tornar-hi
a contrapèl quan els talls
esberlen amb força de part.
Filtrem l’olor ferotge
dels plecs de l’estiu, de les coses,
passem sedàs i n’omplo farcells
del llençol que t’amortalla,
del llençol que em lligaves
per sota les aixelles
i el tibaves amunt
ensenyant-me a caminar.
Amunt, com qui pesa amb la romana
el primer record de mi,
el del braç de la mort
redreçant-me l’espatlla
com l’aigua fa turgents
les tiges del boixac.
CRÒNICA
Ens cordem amb el silenci
amb què es segellen els pactes
amb déu. Cada botó
atrinxerat a la frontera
que separa països en guerra
i dos blaus marcant territoris
de mar perdent-se en els cossos,
envellint-nos amb la festa
de les algues i els alcohols
de naufragis antics,
de quan l’amor salpava
als tròpics del nou món
i volia erosionar-te
amb l’evangeli de la pell,
explorar-te els quilòmetres,
saquejar-te peus i braç
i endur-se’n de tu l’exvot
i la cera que incendia
el temple i els murs
d’un temps que els arqueòlegs
voldran que transcorri
més lent que nosaltres,
i més polit i a coberta,
quan ja la roba segella
i els vernissos oculten
el que hem estat en la cesura
imperfecta, breu, feliç,
de dues vides que es maten.
DRAMATIS PERSONAE
Dels qui dormen amb mi,
qui s’empolvora amb magnesi,
qui diu la lletania dels turmells,
de les mans i la sola de cuir,
qui dóna els òvuls obrint-se
en un anunci per paraules,
qui n’és el receptacle,
qui fa aquesta sinapsi
i enllesteix la contorsió,
qui lloga el cos i la xarxa,
qui vessa l’endorfina,
qui, dels qui dormen amb mi,
que mig es mata,
qui qüestiona la rellevància
de la fi, el traçat de l’electro
al sismògraf del llit,
qui, que no surt als mapes,
tampoc, ni a la grafia
que la humitat treu al sostre
d’on bascula aquest trapezi
i el si caic no caic,
i es dóna a un cos estrany
amb la mateixa obscenitat
amb què els dits avesats
d’alguna funcionària
clouran, com callen els sexes,
els ulls dels meus morts?
NADAL DE 2003
Primer fou la roba i les sabates,
camises de pa d’àngel plegades
i una bossa al rebedor
de la vida. Sovint calen objectes
per comprendre, i noms i profecies
en ones d’ultrasons o bombejant
hormones, a la vida. Hi havia roba
estesa al taulell d’un quiròfan
i l’infraroig que l’escalfava,
tot abans que tu vinguessis.
GEOGRAFIA
Si, per exemple, els teus núvols són grocs
i verd el sol i taronja els seus afluents,
i sempre estrangers els èlitres que oculten
l’estiu de les coses, què vols fer-hi:
un tròpic de blaus, meridians de fruita
en rengles, mars d’aigua vessada a taula,
continents secrets, ocults, sota el puré; tens
per exemple, rosa l’antàrtida, pèrsia
mutilada en retalls, huracans d’aniversari,
translacions de malabar, excessos al delta,
violeta la consigna que m’obliga a callar
si el món et canta a les mans i un desglaç
vermell n’aflora amb els vicis nostres
dels versos i els narcòtics. Què vols fer-hi
si els teus núvols són grocs, i verd el sol,
de fira la jungla i el nil un toll d’aquarel·la,
si ningú ni el món et dirà mai la veritat.
AMOR
Avui et plouré d’oripell.
Et veig als ulls el bivac
d’inflorescències d’atzavara
que dormen com clavades
als capçals de cada platja,
i aquest poble que es bada
al mar, després que plogui,
amb terboleses de semen
des dels torrents. L’or,
les deixalles, tot m’ho dones,
i els mobles vells que la gent,
quan marxa d’aquest lloc,
deixa a l’embat d’altres vides.
Hi ha aquest trànsit d’objectes
quan ens fem el suïcida
que desballesta al portal
les seves quatre pertinences:
se’n diu amor, d’això, que t’entra
als ulls i la salabror hi espurneja.
Tot això m’ha dit.
I que avui et plouré d’oripell.
Natural delit
Port de Pollença, Mallorca: Edicions del Salobre, 2010
BENAURATS ELS QUI CREUEN EN L’HELI
que ha de salvar tots els globus de la fira.
Jo he vist com els somnis perdien l’alçada
i gravitaven als patis polits dels orfenats;
com la humitat corcava el sucre rosa del cotó
i tornaven, inexactes i buits, els trens de l’exili;
com el verdet revestia el plàstic dels aneguets,
com ens raptaven les portes giratòries de l’aeroport
i el vol ens duia a terminals on la guerra oblida,
a les cintes transportadores, les joguines dels nens
que han de poblar, a casa, la nostra habitació
de Bagdad, de Gernika i Sarajevo, on ser feliços
i poder-ho creure sense mai haver vist.
AVUI SERÀS AMB MI AL PARADÍS
del poema. Amb tots els expulsats
que ens encaren a la vida, com la sang
pinta jardins de falguera sobre el blanc
pur d’un llot de dentifrici. Neteja bé
el raspall, escup, esbandeix la mà del pare
que aixeca el teu cadàver sobre els caps
d’aquesta multitud. Per ell seràs el déu
que crida per què m’has abandonat, amb gust
de clor a la boca i bracejant sense suro
a la piscina. L’aigua abraça els pinzells,
s’impregna de l’ànima dels teus esbossos
de camins. Ara, descalçant-se, entrarà
per ofegar-se amb tu al lloc sagrat
que deien que està escrit al poema.
AL PRINCIPI EXISTIA LA PARAULA.
Era estiu i buscàvem els caus
de formigues amb l’esquer
del pa. Xiu-xiu feia, recordo.
Ara dic que entre llengua i dents
l’aire m’articulava, prenyant,
el primer de tots els significats
que després em serien possibles.
Res d’això, però, seria digne
d’un poema si no hagués llegit
d’uns versos de Pinkhas Sadé
queDéu no parla als homes
sinó amb dues paraules.
I La primera és amor, diu.
D’aquell temps, però, jo només
en recordo el xiu-xiu. O també
que la fi, llavors, era domèstica,
vagament infantil, d’orina
i pols com la matèria d’un déu
pronunciant-me que obrís la mà:
s’hi enfilava l’insecte, bell, sagrat,
cridat a ser pel pa i la paraula,
tant se val si per amor o xiu-xiu,
mentre la carn dels dits, en tenalla,
discriminava mort i carícia
d’entre dues formes de dir pressió.
La primera és amor, deia el poeta.
I la segona, mort,ens conclou.
AL NOSTRE TERCER DIA ALGÚ
haurà esborrat ja les empremtes
de la calç, l’àmbit d’un sediment,
l’harmonia greixosa del record,
els cossos i les seves sincronies
de la llera dels miralls i de l’aigüera.
Sempre un cabell, però, s’arrela
als meandres d’un raspall, encara
que al matí s’arribi al buit de l’aixeta
i un regne de sal ens perdi, densos,
sota la roba dolça i farta dels deltes.
Les armes, rebels, mai es fan netes
i puden amb la sentor de les coses
que s’incrusten als llocs de la por.
Torna-hi. Potser haurà baixat al carrer
l’últim dels estigmes: l’ampolla rosa
d’amoníac o aquesta resurrecció
també per encetar. O el sexe que s’oblida.
O el llit que ens callava la història
i que ara batega, profund, i profetitza
amb les formes grogoses de l’amor.
VÉS I TU FES IGUAL QUE LES PARAULES
al joc invertebrat d’un parc de nens
i gronxadors. Plastidecors amaga
cors-i un batec blavís inunda el món-.
Les síl·labes també xisclen per por
de morir. I es prenen tresors de vidre,
es llancen pinassa als ulls, s’estiren
pels botons de la bata; ploren, deixen
conques de sal sobre la pols vermella
del vers i la galta. Vull anar on vas
perquè tot se’t reveli. La sentor
de saliva, de residu d’amor,
de vida en el líquid que encartona
la roba al lloc del sexe, és el secret
que acostumo als silencis: a l’asfalt,
un rastre de cautxú predica el desert
d’alguna fugida; pendolant,
el gronxador diu l’última embranzida
d’abans que et cridéssim, petita, a sopar.
El món parla amb crit de nadó que els grans
ofeguem i amaguem a la brossa;
amb un goig fonedís, subterrani.
Deixa’m venir amb tu, fes-me lligar
articles i noms i adjectius per no
separar les paraules. Per blindar
escorrenties. Fem-ho prement els dits
entre si, com un niu d’ocell amb les mans.
Que no ens fugin les veritats senzilles,
aquoses, pel pes darrer de la vida.
AVUI ES COMPLEIX AQUESTA ESCRIPTURA
que et juga al fons de la butxaca; polida, gris, amiga
dels estigmes –una fulla d’olivera, la branca d’ullastre,
la pinassa- d’aquesta primavera mental. T’enduus a casa
els àlbums de collage, de cera, i el passat tanca l’escola
amb el ciment que segella, fresc, alguna tomba a Israel.
Enfonsa la mà a la bata, remou la vida i agafa la pedra
com la filla d’un mort. Portem-la a la taula dels versos:
que hi torni la pols que som i que ara cobreix els mots
perquè no fugin dels ulls de déu. Deixa que vinguin a mi
els dissabtes d’estiu, l’ànima de les paraules antigues,
el ritual d’aferrar els cossos a la memòria immòbil
de la terra. La noia jueva em lapida amb traç lent,
apilant pedretes a mida del palmell. Ja sóc el poema
crescut en l’espera, la veritat que aprendràs a llegir
quan serà tard per si ho goséssim comprendre.
Extrema llum
Lleida: Pagès Editors, 2014
CRETA, I
Quantes vegades haurem de tornar,
entre els silencis que separen les paraules,
a l’escullera de Creta. Perquè tem l’oblit,
la sal també s’arrapa a les bocanes del sexe
i la vella olor del mar, del cabell, ens penetra,
des de l’altre costat del temps, fins a la saba
i la sang, l’alga i el nèctar. Aliens a la llum,
despleguem de nou, i ara, l’illa en els mapes,
entre punt i principi, i en la latència del fil
que espera una mà al caire del laberint.
CRETA, III
Que el teu nom es faci mar
i em posi a la boca el triomf
i l’agror de la sal que espera,
entre el silenci dels colors,
una avidesa de pou, blanca,
al cim de les cames. I que s’obri
en el destemps de la saliva
a l’embat de la paraula exacta.
L’AIGUA, I
S’asseca la saliva sobre el sexe blau
del migdia. Entre els colors urgents
d’aquesta llum, estén, obre una rasa
enllà dels cossos. I gosa vessar-hi
el breu destí de l’aigua que s’aferra
a la nostra despulla. Detura la terra
abans de la pendent. O aboca’m
a l’erosió al·lucinada de l’abisme.
L’AIGUA, V
Aprenc la fúria d’aquesta pluja
contra la pols grisa de la finestra
esventrada. I en demano la paraula
per a tu. Plega els vidres de terra
i ocupa amb el líquid del poema
la llar tapiada d’un jo desnonat.
Enllà de la porta que no gosàvem
obrir, els mobles cruixen. I al pati,
el gat juga amb l’ocell mort del temps.
Entra, desenruna, estén la teva aigua
per tota la cambra així com s’omple,
lenta, la pell dels animals dissecats.
L’AIGUA, VI
Inunda aquesta llera que separa
plenitud i abandó, i que és plena
d’una estesa d’ametlla i de magrana.
Costa unir polpa i pell, buit i llavor,
tacte i distància, desordre i llum
després de la litúrgia salvatge
d’un amor de pedra contra la pell
llenyosa de la grana. Vine amb l’aigua
que imita el gest d’aquesta destrucció
a frec de la paraula nua de la nostra
natura morta: amb una torrentada
despara la taula i expulsa’m al ras
del teu cos. I inscriu-me a la saó
d’aquest paradís d’espera llaurada.
VARIACIONS SOBRE L’ESPAI I EL TEMPS, I
Ressegueix la veta dels meus noms
oblidats. Hi ha la mudesa mineral,
esperant, al jaciment del cos
que t’obro, que dreço amb blaus
com una rada cap a tu. Solca’m,
ondula’m, esculpeix l’espadat,
els líquens, la verdor constant,
amb la saliva d’alguna mort
expulsada pels corrents: algues,
màcules de vernís, la fusta
estellada del temps, esquelets
de calç per retornar significats
a la sorra crivellada pels silencis.
Callades naus als ports del llavi:
entre nosaltres, baules, suor i sal,
i el temps mort d’unes paraules.
Matèria fosca
Palma de Mallorca: Editorial Moll, 2014
Clown
Clown al llit.Paul Klee, 1937
Sóc l’indigent que et camina
l’avinguda en diàstole i s’ajeu
entre cartons al banc de l’estació
tancada. L’andana és buida i, a terra,
l’espera antiga dels filtres de tabac,
dels xiclets i les clofolles obertes
m’inscriu a la boca fosca, desdentada
dels oblits. A la pista exhausta del circ
deshabitat. On torno avui a preguntar
per tu a l’alfabet d’aquestes finestres
tapiades amb els rímels vençuts
del ciment; als envans amb el rostre
romput dels clowns. I em respon,
encara, el gust amarg de la saliva
que va mastegar i obrir el significat
del gest rebel que torno a perfilar
perquè ens sigui possible l’espera
d’algun vagó a l’encalç del destemps:
deslligo el trapezi, encenc el zenital,
em repasso la ratlla negra, indecisa,
del maquillatge vençut; baixo a la via
i brando els braços, les mans alçades,
perquè s’aturi, avui sí, per a nosaltres
el darrer comboi de càrrega de la nit.
Fruita
Murnau, carrer Kohlgruber. Vasili Kandinski, 1908.
I hi ha els vaixells, Françoise, amb noms prestigiosos,
en l’aigua lenta i trista i oliosa del port.
Hi ha dos vaixells danesos carregant mandarina.
Vicent Andrés Estellés
S’atura el temps carregat d’ametlles
i taronja al moll partit dels teus llavis,
a la síl·laba oberta, llaurada, de l’espera,
i a dins la cisterna on m’aboco i crido
allò que el món em silencia. La sal
incerta de totes les absències penetra
les roques poroses de les llengües
i amara, com una escorrentia, l’estasi
dolç de l’aigua on t’esguardo. Et pouo
i escampo la salabror entre els rengles
exactes, l’herbei d’impossibles colors,
els fruiters del bancal que Kandinski
pintà també damunt la inexistència.
I broto en el tapís irresolt del paisatge.
I atanso el cos a la llavor i al nèctar:
a les paraules que enclouen, fora de mi,
la meva set de tu. I al seu trànsit, lent,
fins a la fam de l’àncora i d’una corda,
del gemec llunyà del norai inconegut
on m’esperes, on amarro, on premis
el vers i descarreguis la meva fruita.
Ombres
Misteri i malenconia d’un carrer. Giorgio de Chirico, 1914
Caminen amb mi els límits dels nostres gestos,
i els plego amb tants fils de marioneta a la capsa
buida del temps. Al damunt, sobre un peu cec,
la ballarina completa amb sotracs brevíssims
l’última volta esguardada pel mirall. S’exhaureix
la corda i el cos és extinció. I ens queda l’escena
immòbil, deserta, i l’abandó de la fressa comuna
de la llengua dels objectes. Llavors, som veloços
només dins de nosaltres, i en l’ombra dilatada
dels nens de Chirico empaitant els cèrcols vells
de la realitat. Enllà del marc, les joguines perden
els ulls i els vernissos, i ens neguen les tardes
on gosàvem existir. Però dins, l’infinit es replega
al punt de fuga i perfora l’horitzó. I és l’ham clavat
al paladar del paisatge irreal, aturat, d’on t’escric
perquè tot m’hagi estat veritat. Lluny es despullen
per sota les palmeres i creixen agregant cicatrius.
Cabarets buits, 2.
El teu cos té un carrer i té una nit
per on fujo de pertànyer als pòsits
del meu nom al fons de cada copa
esgotada als cabarets buits. Corro,
encerclo salives i ungles pel raval
imprudent de la teva boca d’angles
morts. I giro cantonades urgents.
Tens als ulls el paraigua esventrat
per a la pluja que sóc. I hi ensopego.
Truco amb el puny damunt el metall
tancat de les persianes abaixades.
Però no n’hi ha, de refugi, en aquest
estar-se perseguint, i caic reduït
per totes les mans nostres, i moro
damunt del teu cos moltes vegades,
amb el botí extingit d’algun demà
dins la bossa robada de les paraules.
Cabarets buits, 7.
Et tinc com una música humida
i llunyana, dissonant, a la cruïlla
de les artèries sota l’altra ciutat
dels cossos. Perdre’t és un carrer
de Berlín o d’enlloc on toques
la cançó que obliden els arbres
i el llavi de les coses. On polses
l’abisme de les cordes, el trast
abrupte d’un desig vagabund
mentre es dissolen les notes
entre els olis grisos de l’asfalt.
Sota la taca de l’últim silenci
de l’amor. La paraula s’amaga
com la gata que pareix, i tots
els crits de goig i mort coagulen
en el miol espès d’un trèmolo
de violoncel. Deixa buit el barret
a la vorera del temps i repeteix
per a mi la coda fosca de la sang:
que bategui per última vegada
amb fressa de llengua damunt
la ferida. I que fugi carrer avall
amb les coses que menstruen,
que es desprenen del seu pes,
dels seus arbres, d’aquests llavis,
deixant endins la cicatriu, a tu.
Arrossegant almoines de fulles
que hauran de colgar, al carrer
de l’enlloc, l’albada impossible
d’aquest final de poema a Berlín.
Cabarets buits, 8.
Camino la ciutat que vaig ser
abans del pantà que m’inunda:
la llera desbordada i els carrers
ocupats pel teu omplir-me tèrbol
la boca de rius. I pel partir-me
els llavis amb afluents nascuts
al lloc imprecís on desglacen
els sentits del món. Amb cabals
desbridats venies com el nom
que posem vagament a les coses
perquè tot comenci a acabar-se:
devastant avingudes i estances,
calaixos i oxígens. Cometent
argiles i sediment, estrats de dies
sota els llims d’un oblit. I sóc això:
aquest temps guanyat al mar,
a l’abisme que espera, i a l’espai
de sal que dissol els cossos
quan tot ja és blau.
Animal impur
Barcelona: Editorial Meteora, 2018
Dafnis torna als paisatges d’Ida, II
Renillen els cavalls
que se’ns havien d’endur.
Jardí enllà,
salvatges,
deixant les formes i l’ombra,
travessant els rius
que tu i jo som,
paral·lels.
S’abeuren en l’aigua breu
que vas ploure’m. I suen
damunt l’argila del temps
de tots els enyors.
Ja torno al fang. La serp a la mà.
Sota el pes vigilant
de les peülles i el batec
coagulat en un gest de fugir.
Ara, cavalqueu cap a tu.
Dafnis torna als paisatges d’Ida, III
Fatic de bèstia exhausta,
inquieta, rere les costelles:
he traspassat la intempèrie
del desert dels meus ulls,
beduí
de memòries que cerquen
l’esvalot del teu pou.
Dunes inconstants, l’amor.
Geografia inconcreta.
I un bivac sota la llum
dels cossos que han mort
també sense saber-ne
i vagaregen foscos
per l’esquena del temps:
tot d’estels exhaurits,
distants de la fiblada
amb què ara te’m claves
al fons de la retina
i em guies el trot
cap a l’oasi inexistent.
Dafnis torna als paisatges d’Ida, X
Hi ha un fòssil de saliva
al fons de cada paraula,
el dolor groc de la fruita
i el silenci estès
dels animals cansats.
Hi ha l’espera del quars
que abandona el granit.
I el color d’aquell dia
en què vam mirar-nos
els noms promesos
de la terra.
Te’m notes en les relles
que van escrivint-los.
Als aleteigs de llengua que els diu.
I en el gest que ara els toca
sense idioma ni parla.
Només
amb les mans brutes
de paradís.
Ariadna es desperta a la platja de Naxos, V
També els nostres cossos
s’estimen amb l’idioma
dels naufragis:
animals
de plàstic abandonats
a l’últim vèrtex de la mar.
Al caire d’un desaigüe,
sota el vòrtex veloç
de la desfeta:
aigua
que avances en veu alta
pel text sorrós de l’oblit.
Després, vindrà només
la llum.
De genolls, a endreçar el joc
i a recollir les peces.
A arranar
la blavor coral·lina de la veu.
I ens deixarà dempeus
damunt la veu del sorral,
estrangera.
Cartografia
sense fites: orient i zenit
d’aquest silenci que ens colra.
Ariadna es desperta a la platja de Naxos, IX
Se’m buida de tu
la boca:
aquest rocam estès,
la llengua escatada,
pell d’alga exsangüe
després del mar.
Però encara el nom,
tot de calç oberta
com de balbes soles,
segueix abraçant-te:
inútil norai,
la boia
que dorms al fons
d’un llit secret de sorra,
silent de marees,
estranyament humit
per la saliva insistent
que tornés a pronunciar-nos.
Trenta ocells damunt Pèrsia, I
Què en faig del cos obert d’un matí
després de tu; de l’herba sense nom
que em creix a la cornisa; de l’ocell
de pas que travessa l’estança buida.
Sóc sol i amb la boca esventrada:
m’hi bat la persiana dels delits
mentre emmudeix la fusta del llavi
sota el vernís del record.
Migra’m
a la llar desnonada, a l’extraradi
del temps; a la taula on espicosso
paraules i t’omplo de veces
l’ampit del poema: aquesta gàbia
on nien les latituds que t’esperen.
Nua cendra
València: Tres i Quatre, 2020
MAS DE LES ÀLIGUES
Cos meu recorda
els mots que fa la llum
en traspassar la casa buida.
Han dit l’aigua que es trenca
a la llinda assolada
dels dies. A l’ampit soliu
de les boques que s’ofrenen.
Llavi estès,
la beina que et clivelles:
per a tu han pronunciat
la flor incipient i la diàspora,
l’urpa del verd i els xilemes
que devasten, desfiguren
l’últim camí, darrera bondat
del braç. Desclou la mà
als vertígens de la runa,
a la rella d’una llengua
que t’escriu amb solcs
de cel damunt la pell.
S’hi esfondra el nom,
l’espadat t’avança.
I ran de sal, la cicatriu
t’embasta amb finituds.
Cos meu, encaraesgrafia-hi
el topònim que ens oblida,
el bosc encès de la memòria
que s’encela i és el crit
d’abans que emmudeixin
les fites d’aquest mapa:
paraula meva, que recordis
tanta cendra del nosaltres.
BANCALS, VI
Vessa’t de despulla
i d’univers obscur.
De gravetats concretes
de la matèria nova:
ara una pols,
ara de sal
i ara el vent
dins l’aridesa del temps,
que és un meandre sol
i és l’argila aspriva
que torneja, amor,
escorrenties d’aigua
al clos teu de les mans.
COS MEU, PARAULA, I
Cos caigut,
cos d’aquest fang,
desbrosso amb dents
el vell camí fressat
que ens menava vers el llavi.
—Gemma i crisàlide,
veus i cartílag,
i aquesta presència teva
en cada cicatriu
d’estrip a la terra
de la llengua—.
És aquí:
beu-te’m el dolor de la memòria.
COS MEU, PARAULA, II
Em desdic en cada cos
que la memòria fossilitza.
I sóc aquest naixent
que us esberla grop a grop,
del llavi al coll,
fins a l’escata.
Que us despulla i desenterra.
Que us gosa el tacte
amb l’aigua cruenta del mot.
Que la veu esdevingui,
que t’aflori
en el perill d’inundar-nos
el jaciment fràgil del record.
FARALLÓ DE LA PALMERA
Cos meu la coordenada
i la senya: paisatge enfora
de mi. L’arbre i el marge,
cos meu. La roca encesa
i la murada nua. D’atzabeja,
la casa deixatada del nom.
Haurà de venir un pèl de terra
al bancorall, i de la senya
de llevant la forca del turó
del coll en creu. I aquí
esguarda-m’hi, cos meu,
veient-me mirar l’oblit
rere la platja inesgotada.
On rau el tremolar metàl·lic
del sentit, el fulgor desbocat
dels peixos, la tèrbola
promesa dels blaus?
Fons tres llibants i mig.
Cos que t’atures i esperes,
que abandones els ulls
dins l’èxode que alinea
l’orografia inabastable
del temps. Fondeja
els hams als sorgiments
de paraula i llança corda
al buit salabrós de la veu.
PLAQUETTES
Paisatge convencional
Sitges: Papers de Terramar, 2002
nius d’escuma
Menjaves com els peixos
dins la peixera de l’ull,
l’estómac de sucre, l’armari
on la roba es desfila com devorada
i l’únic temps real
és la fam dels insectes.
T’empassaves l’aigua
i eixamplaves l’habitacle del buit.
Entre vidres la vida era una esfera,
el niu que digereix la imatge
dels homes fent-se un lloc
entre la gana dels altres.
estança definitiva
A la platja
una dona es dissol
i es dóna al fill
com una llengua,
un llibre obert,
la perruca de paper
i el cabell de Medusa,
els motius d’una estança definitiva.
A la platja
una dona es dissol
com pluja ascendent
i sense casa;
profana les butxaques
des d’on el temps
s’amaga i viatja
pels cercles del temps abolit.
Assaig d’Àngel
Barcelona: Cafè Central, 2006
GÉNESI DE L’ÀNGEL AL BOUDOIR
D’esquena,
em trec el maquillatge del mur de pestanya.
Sóc la ciutat partida pel riu del mirall
i al fenell em faig l’amor amb els ulls nus.
Fer màcula a la seda del temps i desplegar-se,
córrer al·lucinada com la limfa a les costelles
i obrir-se d’ales. L’àngel compta a tres i salta.
Cel.
CEL
Mira que tot estava escrit i al penja-robes,
el vol a punt com el sucre al cotó i al llavi
i el núvol als dits perquè el carreguessis al cau
que fa drecera, com qui és pluja i borra el traç,
a l’orgasme blanc del primer cel de cap poema.
POEMES DE SITGES
QUAN VÉNS
(Corpus 1995)
Hi ha el pas de l’aire, que és el teu,
i aquesta ingravidesa dels astres
quan surts i véns com un eclipsi
d’ala i de metall. Lluny, llavors,
el sol d’aquest capvespre, l’ombra,
l’ocell, escullen distància de mite
i tu, a tocar, irromps en la matèria
com un ull, o la pell, en potència.
Publicat aSolsticis. L’Eco de Sitges i Agustí Albors i Soler (1979-2005). L’Eco de Sitges, 2006.
QUAN SOM DIÀSPORA
(Festa Major 1998)
Quin cridar del foc. Som diàspora:
a llevant i a ponent, aquesta fúria
dels orígens, nosaltres pregonant
en guspires. Quin cridar del foc.
Som densos dins la pólvora, pesem,
arrelem. I el cel, per mimesi, gravita
i ens forja, d’argent, dins l’àmbit del temps
on viure és reviure amb la història.
Publicat aSolsticis. L’Eco de Sitges i Agustí Albors i Soler (1979-2005). L’Eco de Sitges, 2006.
ENTRE LA NIT I LA FINESTRA
Entre la nit i la finestra,
el temps com d’heura o de gerani:
uns ulls, tapís imaginari
brodat de llunes i ginesta.
Uns ulls per tu, per cavalcar-hi
com els vernissos a la fusta,
resseguint el blau que s’ajusta
al cos de calç i dibuixar-hi
el que has sentit quan et cantava
la nit que amb la música trava
tants anys de veus dins d’aquest só:
el d’un amor a la madeixa
que el temps recull rere la reixa
i en cus refugis de cançó.
Any Pallarès.
Juny de 2003
Cançó de l’amor sense veles
Amb llençols i vels de núvia
rabejats de sal i murtra,
cavalcant un mar de fúria
un bagul deleja Cuba.
T’hi has endut el blanc d’aquí
per deixar-me els blaus més orfes?
Mira el cel que em vol fugir
envejant les teves ombres.
Si fos còmplice del vent,
si escrivís amb les paraules
dels secrets de l’aiguardent,
cada vers fóra una baula
i cada nota el meu vaixell
que et duria a frec dels llavis
els naufragis del meu bes,
la cadena perquè amarris
a les platges dels cabells
els alcohols per amarar-te
de l’amor que vas deixar-me
sense veles ni clavells.
Caramella de la Societat Recreativa El Retiro
Amb música d’Eugeni Amador
Carnaval
Hi ha un temps que vol mentir,
que vol morir-te als llavis. Fals,
furtiu, veloç, s’emporpra el cos
d’un ritme vertiginós que nega
la memòria. I serà enlloc, mai,
que vindràs com una fletxa
cap al centre del meu res,
cap al sexe que ha pretès
simular que pot ser ploma,
i ser carn immaterial, nuesa
que valdrà perquè no es queda,
que menteix un goig que fuig
disfressant-lo de quimera,
que besant com mai et crema
perquè si fos, cap foc
s’assembla tant al que no era.
Carnaval de 2009
Ja venim, mare
Ja venim, mare, amb aquestes joguines
devastades: vaixells, braços, paraules
estellades, residus d’ultramar,
l’amor inhàbil dels nens. I per què,
mare, no t’ho enduus a la falda? Tot
vessa quan tu ho mires: ulls i llavis
remouen l’aigua secreta del fons
d’una cisterna. Beu-ne i humiteja’t
el somriure, mare, la pau callada,
els ulls fixats –distants-, les vaguetats
del rostre d’una nina que vam perdre
entre les capses. I digue’ns: per què
no t’enduus a la falda el goig escàpol
que et portem? Mare, que Déu és aquí
i no et fugirà com nosaltres. Apropa’ns,
avui, aquesta mà que et queda, que prem
el Fill des de fa segles, i puja’ns
al cim del genoll. Som aquí amb l’aixada
per les pors, amb el món romput de fusta,
amb l’amor indòmit, fugaç. Encaixa’ns
les veus per cridar-te –el joc per terra,
mira, desfet el llaç!- com si ens tornessis
a lloc cada peça. Que ja venim,
mare, amb la nostra nina sense braç.
Festivitat de la Mare de Déu del Vinyet
Sitges, 5 d’agost de 2009
Corpus
Cavalca la llum al cor de la matèria
com un torrent sobre l’asfalt i els mots.
S’arbora el roig, batega el verd, la nit
s’esqueixa en ambres; fluir de saba i sang
en artèries de calç: Sitges es bada
quan gravita el color sobre les randes.
Hi ha la sentor del sol, groga, quan Déu parla
amb les nostres paraules. I dir mà
és dir clavell quan véns amb el miracle
d’avançar entre nosaltres; i dir-te pa
és dir cos. Mira’ns, alena, anomena’ns,
camina avui sobre les aigües, digues
quin pes hem de donar al xiprer i a la flor
perquè no ens fugin del món d’una plaça,
o quin pas hem d’alentir, quines morts
han de desdir gegants i balls, quin celatge
com un fum vols que emmiralli el carrer
per dir que et quedes aquí i amb nosaltres.
Sitges, primavera de 2010
RETAULE DE SANT BARTOMEU
Tots els mars tornen avui a aquesta platja
amb l’escata blava, cerúlia del temps
neguitosa com una sang dins les xarxes.
I la llum tiba a contracorrent, estreny,
voga la corda amb uns blancs de calç salada.
Badem la vida a la sorra: que irisada,
l’agonia de la pell cremi amb colors
els batecs d’avui a les cales del cos.
Tots els polsos en aquesta bastonada,
tots els cèrcols convocant un baluard;
pólvora, gralles i la claror tan alta
de l’espasa foguejada i l’estendard.
L’esguard del Patró en el gest, en la mirada,
l’espart a l’asfalt i la cera envetada:
la pedra és raïm i el ball la torna most.
Destil·la sang presa el capvespre d’agost.
Sobre l’acer, el foc, la cinta trenada
i el mall antic colpejant-lo com un vers.
Escorxa la nit, Bartomeu, que l’albada
se’ns obri amb l’univers d’un clavell encès.
I si el martiri no ens tinta la pell badada
del vermell de festa, de flor i de magrana,
alça el metall com morteret, com ferment
i esquinça sobre Sitges el firmament.
Festa Major de 2011
En motiu de l’estrena del “Retaule de Sant Bartomeu” per la Gent de Teatre de Sitges
Visca El Retiro
Venim avui amb les paraules de tants anys:
jardí, concert, conversa, llar. Forjat el joc,
emmascarem, polsem el so que ens fa companys,
diem cantant: batega el món en aquest lloc.
La nostra veu pot ser clavell, compàs d’esclat,
ha estat l’espai de l’amistat on hem hissat
aquest tapís de jocs d’atzar on vida i art
i verd i mar fan del Retiro un estendard.
Reposen, ballen, s’embriaguen tots els mots
a l’escenari dels records o amb els licors
d’un nou projecte. Dringuen tots, i amunt, els gots:
qui diu Retiro diu la sang que ens bada els cors.
Himne del Retiro en el seu 140è aniversari (1870-2010)
Amb música d’Òscar Ferret
Bruna de nit (llibret d’òpera)
Tarragona: Arola Editors, 2004
INTROIT (abans de l’Obertura)
NARRADOR Et dic a tu: vols passar?
Potser no deixis travar
aquest fil ni la corrua
d’un vers al llom d’una grua
desfent els nostres embulls.
T’ho dic perquè obris tants ulls
que calquis així amb el dit
la música de la nit
i res ja no t’entrebanqui
quan facis tu el saltimbanqui.
Si tu dius: sóc atrapat
si el temps no surt del forat
llunàtic! A mi em resta
obrir amb paraula modesta
revolts ocults d’una festa
pels trons d’aquesta tempesta…
BRUNA No m’han dit
si ha fugit
o l’han capturat
en un sac
que han llençat
al pou de la nit.
Resclosit
i esbandit
el temps s’ha encallat,
disfressat,
maquillat
com d’ull ennegrit
i guarnit
d’un vestit
de cel apagat,
escapçat,
retallat,
silent i adormit.
PESSIC MAGÍ Passeu, passeu sense trucar!
no hi ha portes que ennueguin
ni cap vers no vol travar
el camí dels qui em segueixin.
Obriu, obriu de bat a bat!
traspasseu la porta fosca,
si em buscàveu m’heu trobat
quan tot just deixo ma closca.
Passeu, passeu sense trucar!
no hi ha panys ni us cal clau mestra,
sóc d’un circ que us vol parlar
des del buit d’una finestra.
Busqueu, busqueu en quin parany
s’ha amagat la vostra lluna,
l’espectacle és ben estrany:
qui encendrà la nit més bruna?
BRUNA Quin camí dius que s’enfila?
Quina porta haig de trucar?
O ets tu el fil que em vol guiar (bis)
per la nit que aquí es desfila?
PESSIC MAGÍ Segueix, segueix, sóc un camí,
sóc un fil d’equilibrista,
el pallasso, l’arlequí,
l’únic mag d’aquesta pista…
BRUNA Per trobar si hi ha un cau de llunes,
quin llençol cal desplegar?
Vull jugar a cuit i amagar (bis)
tot seguint-ne les engrunes!
PESSIC MAGÍ (amb gest de complicitat)
Desclou, desclou la teva mà,
desenreda aquesta troca…
cap estel no et parlarà
si un secret vols dur a la boca.
BRUNA i
PESSIC MAGÍ Anem, refem aquest camí,
vine i fem d’equilibrista;
jo sóc tu si vens amb mi
per la màgia de la pista.
SASTRE (canta i cus al ritme de la cançó, a mode d’autòmat, maquinalment)
Al pas puntual, punxegut, de l’agulla
al cel cuso estels, meteorits i planetes,
herois, animals i llegendes secretes,
cometes de foc, un plugim que no mulla.
Que el temps puntual, matemàtica pura,
no vol ni un estrip ni un pedaç a la capa:
va dret, estirat, ben planxat i amb sabata
que fent tic toc tac el seu pas mai atura.
Però ai las!, com veureu, si escolteu, no tot rutlla:
quin cas!, com veieu tot són fils sense troca…
Ai las! desgavells i embolics sense solta…
Quin cas! cap estel sap on va sense lluna!
Petita Història de la Festa Major de Sitges
Barcelona: Editorial Mediterrània, 2015
Avui els colors han tornat a posar-se damunt de les coses. I les olors i els sons, també. És 23 d’agost, vigília de Sant Bartomeu, que de Sitges n’és patró. Dins l’alfàbrega hi palpita un verd lluminós, i el vermell circula frenètic per les lletres amb què en Pau, el meu germà, ha escrit el seu nom a la samarreta que han fet amb la colla. El blau salabrós ja és damunt del mar i brama des de lluny. Mentre, un altre crit arriba de terra endins per combatre-hi: és el de la gralla, que abans de migdia ja ocupa l’aire i el llavi dels grallers. Tot és a lloc per convidar-nos a celebrar allò que som. El pare, amb un deix d’entremaliat, diu que quan és festa tot es destarota. Però ja ho veieu: no en té, en això, de raó. Avui, tot allò que esperava als calaixos de la memòria torna al seu ordre natural. Les flors de beta s’escampen sobre la roba blanca, els picarols dringuen als turmells i la gentada omple les places. L’univers també va començar així: en una cruïlla atapeïda, les coses esperaven el temps de l’esclat per ordenar-se i formar la meravella.
(…)
Tots tenim el nostre moment dins la Festa. I el meu serà aquest: quan obren les portes de l’Ajuntament i s’esborra la frontera entre el que és normal i allò que és màgic. Els Gegants i les bèsties deixaran de ser imaginats i baixaran a ocupar el centre del nostre món de cada dia. Junts, llavors, viurem dins del somni i conquerirem carrers. El del pare, en canvi, és un altre: el punt en què els diables fan la primera encesa amb les masses i el ceptrot. Des de fa deu anys que, llavors, plora un xic. I no de tristesa, només: també ho fa amb una pinzellada de felicitat. I és que la seva germana gran, que ja no hi és, fou la primera sitgetana que va sortir tirant foc. Es deia Bàrbara i avui, rere el núvol intemporal de pólvora, torna a cridar-li: bona Festa Major! Vine, que sentiràs el versos! Llavors, la mare, que ho sap, l’abraçarà i callarà. La Festa també serveix per unir-nos amb els d’ahir, pensa. I amb els qui hauran de venir, dic jo, des de ben endins!
(…)
Els papers que ens diuen que els nostres avantpassats feien festa grossa quan s’esqueia la diada dels patrons són antiquíssims: el primer fou escrit un dia de 1353, quan un capellà de la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona -que era la institució que senyorejava el nostre castell- visità la menuda vila per passar-hi comptes i posar els punts sobre les is. En quatre ratlles hi anotà que per Sant Bartomeu Sitges feia una festa solemne on fins i tot s’hi llogaven músics i joglars! Si correm un xic cap al present començarem a trobar, entre rebuts, estats de comptes i papers de notari, detalls més suculents. Com aquest: a l’any 1595 ja ens assèiem als bancs per escoltar l’Ofici religiós en honor al patró, que sembla ser que és l’acte més antic de la Festa Major.
Eva Túrmix Ginebra
Calonge, Mallorca: Adia Edicions, 2016
Perquè, des d’aquella llunyania, tornava a ser un dissabte qualsevol. Un d’aquells que havien de succeir-se a partir de 1973. Duien la faldilla curta: la d’ensenyar, arran d’infern, els seus culs de verge. Perquè llavors era en elles, i pel miracle dels seus cossos il·limitats, que totes les marededéus s’aixecaven, de cop, dels seus trons i dels seus pedestals. Inconscients i embogides, damunt la base de sintetitzadors de Ifeel love,oblidaven el rictus antic i immòbil de les seves mans, aixecaven els braços i abandonaven el nen a terra, somicant i amb els dos dits alçats. I mentre Déu, perdut, xisclava, elles ballaven com si no hi hagués demà. Ho feien per tots els seus mil·lennis de silencis i d’estranyeses de ser. Per tota la putada d’haver de viure dins d’un cos equivocat i endurit per la pintura seca de la vergonya i la hipocresia. Mentrestant, la bola del món, que durant tants segles havia reposat, com una joguina serena i sorda, damunt la mà del fill, rodolava, sense rumb ni salvació, per les rajoles de la discoteca. Damunt d’un negre dolç de coca-coles vessades, s’escolava entre talons d’agulla de sabates del quaranta-dos i s’estimbava, finalment, contra els sòcols, entremig de gots de vidre trencats. Era la fi, el cataclisme i la taula rasa. L’apocalipsi a ritme de les preguntes més transcendents de Boney M. She is crazy like a fool. What about it daddy cool?
(…)
Els seus dies, després d’aquella fugida còmoda i calculada, se sumiren en la calma verda i pantanosa de l’aigua entollada. I en la immobilitat inerta que la lluïssor, plana i aparent, de la seva superfície ens fa creure que l’imbueix fins al fons. Però la vida, com tot el que hi sura, sempre oculta les seves farses sota una pell prima de veritats fingides. I ens calla la fermentació anòxica que la va podrint des dels llots més profunds. Quan és des de sota, i des de dins, que la floridura creix. I que prolifera. Així: amb un silenci latent, fins que s’acompleix el dia en què abasta la llum amb el crit de la seva pudor. Rotunda, llavors, la fortor parla des de tot allò que havia restat ocult: des d’una passió mal soterrada, potser; o des del remordiment emmascarat i el record estellós de les històries que no s’expliquen, i que desperten algú a mitja nit, mentre dorm al costat de la Roser. Una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos i les coses que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida.
(…)
Però a finals dels setanta, en aquell sòrdid taulell de taxidermista en què s’havien convertit alguns carrers i suburbis de massa ciutats, en Toni hauria de ser, només, un de tants noms d’ocell, d’insecte o de planta oblidats a l’herbari de la desgràcia. Exposats a les lleixes de la vergonya. O clavats al suro d’una realitat que s’havia d’ocultar. Mentre, aquell tràfic clandestí d’heroïna vivia instal·lat en uns búnquers segurs, cavats a la roca callada dels anys seixanta i ocults, després, com unes trampes a la clariana del bosc, per la fullaraca espessa dels anys de perdó de la transició. Perquè llavors, els ports eren coladors. I les caixes de tabac de contraban, l’urna que disfressava de mal menor els flagells que deixataven, dia rere dia, les esquenes on els joves s’hi havien de carregar les màrfegues del futur. I era així, que ho feien: a ritme d’una banda sonora pautada per l’esperança falsa amb què es maquillen les perversions de la mentida.Libertad, libertad, sin ira, libertad. Sida. Pneumònia. Referèndum sobre la llei per a la reforma política. Hepatitis, sobredosis. Habla, pueblo, habla… Quan qui callava era la policia, els ministeris. Quan l’evasió dels punks ja havia traspassat l’àmbit dels núvols irreals per endur-se la terra d’una riuada violenta i deixar un escampall de pedres cantelludes damunt l’asfalt del nou país. Perquè haurien estat metzina, només, les promeses i les proclames. Verí per a la gente que sólo desea su pan, su hembra y vivir la fiesta en paz.
(…)
L’amor aquell se’ls havia encarnat per estripar-los des del ventre i esdevenir l’única cosa certa que els passaria a la vida. Els modelava des de dins amb l’argila del desig. Els insuflava l’alè. I els arrancava la costella per crear-los la imatge rere la qual es protegirien, des de llavors, del món: per a en Toni, es diria Eva, un dels primers transvestits del carrer del Pecado Mortal, del Candil i Los Tarantos. Maricona i heroïnòman. Per a en Jaume, es diria Jaume Carbonell, l’hereu de l’empresa de conserves salades que l’avi i el pare havien fet créixer. El candidat a l’alcaldia, l’home de la Roser i la sangonera mediocre dels consells nacionals del partit que acabaria governant la nova comunitat autònoma. Tot plegat, una mentida. Un nom fals. Un futur impostat.
Joan Duran i Ferrer 