Castellano

Me desdigo en cada cuerpo

que la memoria fosiliza.

Y soy este naciente

que os abre nudo a nudo,

del labio al cuello,

                                   hasta la escama.

Que os desnuda y desentierra.

Que os osa el tacto

con el agua violenta de la palabra.

Que la voz suceda,

                                   te aflore

en el peligro de inundarnos

el yacimiento inconcreto del recuerdo.

Versión castellana de Joan Navarro

Em desdic en cada cos

que la memòria fossilitza.

I sóc aquest naixent

que us esberla grop a grop,

del llavi al coll,

                                   fins a l’escata.

Que us despulla i desenterra.

Que us gosa el tacte

amb l’aigua violenta del mot.

Que la veu succeeixi,

                                   t’aflori

en el perill d’inundar-nos

el jaciment inconcret del record.

Tócame el miedo entero:

es una larva

que excava galerías

en el maderamen corrompido

del pecho.

                        Se me desgaja

la quilla. Ya cede

la costilla. Lacerada,

se parte por la mitad

la mano del remo.

Y tiene este perfil:

el de un grito que desfallece

y que se astilla,

que dice, aun,

cómo

cruzaré la riada,

por qué

tantas palabras

antes de hender

la orilla de tu cuerpo.

Versión castellana de Joan Navarro

Toca’m la por sencera:

és una larva

que excava galeries

al fustam corromput

del pit.

                        Se m’esqueixa

la quilla. Ja cedeix

la costella. Lacerada,

es migparteix

la mà del rem.

I té aquest perfil:

el d’un crit que es candeix

i que s’estella,

que diu, encara,

com

creuaré la riuada,

per què

tantes paraules

abans de fendir

la riba del teu cos.

Si, por ejemplo, tus nubes son amarillas 

y verde el sol y anaranjados sus afluentes, 

y siempre extranjeros los élitros que ocultan 

el verano de las cosas, qué podemos hacer: 

un trópico de azules, meridianos de fruta 

en hilera, mares de agua derramada sobre la mesa, 

continentes secretos, ocultos, bajo el puré; tienes 

por ejemplo, rosadala antártida, persia

mutilada en retales, huracanes de cumpleaños, 

traslaciones de malabar, excesos en el delta, 

violeta la consigna que me obliga a callar 

si el mundo te canta en las manos y un deshielo 

rojo  aflora con nuestros vicios 

de versos y narcóticos. Qué podemos hacer 

si tus nubes son amarillas, y verde el sol, 

de feria la jungla y el nilo un charco de acuarela, 

si nadie en este mundo te dirá nunca la verdad.

(Del libro Domèstica veritat, Pagès Editors, 2007)

Si, per exemple, els teus núvols són grocs

i verd el sol i taronja els seus afluents,

i sempre estrangers els èlitres que oculten

l’estiu de les coses, què vols fer-hi:

un tròpic de blaus, meridians de fruita

en rengles, mars d’aigua vessada a taula,

continents secrets, ocults, sota el puré; tens

per exemple, rosa l’antàrtida, pèrsia

mutilada en retalls, huracans d’aniversari,

translacions de malabar, excessos al delta,

violeta la consigna que m’obliga a callar

si el món et canta a les mans i un desglaç

vermell n’aflora amb els vicis nostres

dels versos i els narcòtics. Què vols fer-hi

si els teus núvols són grocs, i verd el sol,

de fira la jungla i el nil un toll d’aquarel·la,

si ningú ni el món et dirà mai la veritat.

HOY SE CUMPLE ESTA ESCRITURA

que te juega en el fondo del bolsillo; pulida, gris, amiga 

de los estigmas -una hoja de olivo, la rama de acebuche, 

la pinaza- de esta primavera mental. Te llevas a casa 

los álbumes de collage, de cera, y el pasado cierra la escuela 

con el cemento que sella, fresco, alguna tumba en Israel. 

Hunde la mano en la bata, remueve la vida y coge la piedra 

como la hija de un muerto. Llevémosla a la mesa de los versos: 

que vuelva el polvo que somos y que ahora cubre las palabras 

para que no huyan de los ojos de dios. Deja que vengan a mí 

aquellos sábados de verano, el alma de las antiguas palabras, 

el ritual de aferrar los cuerpos a la memoria inmóvil 

de la tierra. La muchacha judía me lapida con trazo lento, 

apilando piedrecitas del tamaño de su palma. Ya soy el poema 

crecido en la espera, la verdad que aprenderás a leer 

cuando ya será tarde por si lo osáramos comprender.

(Del libro Natural delit, Edicions del Salobre, 2010)

AVUI ES COMPLEIX AQUESTA ESCRIPTURA

que et juga al fons de la butxaca; polida, gris, amiga

dels estigmes –una fulla d’olivera, la branca d’ullastre,

la pinassa- d’aquesta primavera mental. T’enduus a casa

els àlbums de collage, de cera, i el passat tanca l’escola

amb el ciment que segella, fresc, alguna tomba a Israel.

Enfonsa la mà a la bata, remou la vida i agafa la pedra

com la filla d’un mort. Portem-la a la taula dels versos:

que hi torni la pols que som i que ara cobreix els mots

perquè no fugin dels ulls de déu. Deixa que vinguin a mi

els dissabtes d’estiu, l’ànima de les paraules antigues,

el ritual d’aferrar els cossos a la memòria immòbil

de la terra. La noia jueva em lapida amb traç lent,

apilant pedretes a mida del palmell. Ja sóc el poema

crescut en l’espera, la veritat que aprendràs a llegir

quan serà tard per si ho goséssim comprendre.

Variaciones sobre el espacio y el tiempo, I

Recorre la veta de mis nombres 

olvidados. Existe la mudez mineral, 

esperando, en el yacimiento del cuerpo 

que te abro, que atajo en azul 

como una rada hacia ti. Atraviésame, 

ondúlame, esculpe el acantilado, 

los líquenes, el verdor constante, 

con la saliva de alguna muerte

expulsada por las corrientes: algas, 

máculas de barniz, la madera 

astillada del tiempo, esqueletos 

de cal para devolver los significados 

a la arena acribillada por silencios. 

Calladas naves en los puertos del labio:

entre nosotros, eslabones, sudor y sal, 

y el tiempo muerto de unas palabras.

(Del libro Extrema llum, Pagès Editors, 2014)

Variacions sobre l’espai i el temps, I

Ressegueix la veta dels meus noms

oblidats. Hi ha la mudesa mineral,

esperant, al jaciment del cos

que t’obro, que dreço amb blaus

com una rada cap a tu. Solca’m,

ondula’m, esculpeix l’espadat,

els líquens, la verdor constant,

amb la saliva d’alguna mort

expulsada pels corrents: algues,

màcules de vernís, la fusta

estellada del temps, esquelets

de calç per retornar significats

a la sorra crivellada pels silencis.

Callades naus als ports del llavi:

entre nosaltres, baules, suor i sal,

i el temps mort d’unes paraules

Clavel

Acerco el ramo rojo a todas las palabras

y preparo las manos para tu brevedad.

Y la sed, los dientes del perro vencido que espera

atado al árbol, en la calle. Y no las quiere nadie.

La tierra escupe el agua y la flor que me nace

te hace el amor con el amarillo y el ámbar de un pecho

que abre mi tiempo después de la agonía

de savia de tu cuello. La empapo de esta voz

inútil de lluvia, pero la vida sólo puede decirse

una vez.  Sécame ahora colgado de los árboles

de Klimt. Como la palma después del domingo.

Es esto: no se puede vivir tanta luz. Deshecha

a tirones la correa de la nuca, hurgaré,

en cada noche perenne, la bolsa de plástico negro

de tus objetos impuros, los huesos apurados

de mis derrotas a pies del contenedor,

en los portales, las calles orinadas, las bocas

de metro abiertas como un sexo a los expulsados.

Te sentarás, de nuevo, tras el cristal del último bar

abierto, o besarás a todos mientras apagas

las luces del arrabal y dejas caer persianas.

Entonces vagaré entre las charcas del espejismo,

antes del tiempo donde pases a regar el asfalto

y vuelvan entre nosotros, con la turgencia

clara de los pétalos rojos de la otra realidad,

las manos urgentes, la flor, la intemperie

del último vendedor ambulante de claveles.

(Del libro Matèria fosca, Moll, 2014)

Clavell

The Tree of Life.Gustav Klimt, 1905

Acosto el ram vermell a totes les paraules

i preparo les mans per a la teva brevetat.

I la set, les dents del gos vençut que espera

lligat al tronc, al carrer. I no les vol ningú. 

La terra escup l’aigua i la flor que em neix

et fa l’amor amb el groc i l’ambre d’un pit

que obre el meu temps després de l’agonia

de saba del teu coll. L’amaro d’aquesta veu

inútil de pluja, però la vida pot dir-se només

una vegada. Asseca’m ara penjat dels arbres

de Klimt. Com la palma després del diumenge.

És això: no es pot viure tanta llum. Desfeta

a estrebades la corretja de la nuca, furgaré,

en cada nit perenne, la bossa de plàstic negre

dels teus objectes impurs, els ossos escurats

de les meves derrotes al peu del contenidor,

als portals, als carrers orinats, a les boques

de metro obertes com un sexe als expulsats.

Tu seuràs, de nou, rere el vidre de l’últim bar

obert, o besaràs tothom mentre apagues

els llums del raval i deixes caure persianes.

Llavors vagaré entre els tolls del miratge,

abans del temps on passis a regar l’asfalt

i tornin entre nosaltres, amb la turgència

clara dels pètals rojos de l’altra realitat,

les mans urgents, la flor, la intempèrie

del darrer venedor ambulant de clavells.

Fruta

Se detiene el tiempo cargado de almendras 

y naranjas en el muelle partido de tus labios,

en la sílaba abierta, labrada, de la espera, 

y dentro de la cisterna donde me aboco y grito

todo lo que el mundo me calla. La sal 

incierta de todas las ausencias penetra 

las rocas porosas de las lenguas 

y empapa, como una escorrentía, el estasis 

dulce del agua donde te guardo. Te tomo 

y esparzo lo salobre entre las filas 

exactas, la hierba de imposibles colores, 

los frutales del bancal que Kandinski 

pintó también encima de la inexistencia. 

Y broto en el tapiz irresuelto del paisaje. 

Y acerco el cuerpo a la semilla y al néctar: 

a las palabras que encierran, fuera de mí, 

mi sed de ti. Y a su tránsito, lento, 

hasta el hambre del ancla y de una cuerda, 

del gemido lejano del noray desconocido 

donde me esperas, donde amarro, donde pises 

el verso y descargues mi fruta.

(Del libro Matèria fosca, Moll, 2014)

Fruita

Murnau-kohlgruber straße. Vasili Kandinski, 1908.
 
I hi ha els vaixells, Françoise, amb noms prestigiosos,
en l’aigua lenta i trista i oliosa del port.
Hi ha dos vaixells danesos carregant mandarina.

Vicent Andrés Estellés

S’atura el temps carregat d’ametlles

i taronja al moll partit dels teus llavis,

a la síl·laba oberta, llaurada, de l’espera,

i a dins la cisterna on m’aboco i crido

allò que el món em silencia. La sal

incerta de totes les absències penetra

les roques poroses de les llengües

i amara, com una escorrentia, l’estasi

dolç de l’aigua on t’esguardo. Et pouo

i escampo la salabror entre els rengles

exactes, l’herbei d’impossibles colors,

els fruiters del bancal que Kandinski

pintà també damunt la inexistència.

I broto en el tapís irresolt del paisatge.

I atanso el cos a la llavor i al nèctar:

a les paraules que enclouen, fora de mi,

la meva set de tu. I al seu trànsit, lent,

fins a la fam de l’àncora i d’una corda,

del gemec llunyà del norai inconegut

on m’esperes, on amarro, on premis

el vers i descarreguis la meva fruita.