Crítiques/pròlegs Animal impur

De l’article crític “Animal impur de Joan Duran, guanyador del Rosa Leveroni”, per Caterina Riba (Digital de cultura Núvol)

«Duran desplega un joc de tensions i equilibris. Explora els plecs i replecs de l’animal impur que érem i que som: amalgama de desig, de dolor, d’anhels i de temor, de cos i de llenguatge. Es tracta d’un poemari que ens situa en ple coàgul emocional, que ens desendreça, que fibla, i que ens proposa un viatge pels propis clarobscurs.»

De l’article crític “Animal impur”, per Pere Joan Martorell (Diari Última hora).

“Amb uns versos equilibrats i rotunds alhora, potents a l’hora de crear imatges, el poeta ens descriu l’itinerari d’una odissea passional el protagonista de la qual és ell mateix. No el déu ni l’heroi, sinó l’home que necessita enfrontar-se “a la tirania dels sentits” per tal de renéixer novament.”

De l’article crític “EL BRAMULAR LÍRIC DE L’ANIMAL IMPUR”, per Laura Basagaña (Digital de cultura Llavor cultural)

“L’amor esquinçat. L’escriptura animal. El desig fet paraula. El torrent de versos de Joan Duran invoquen a l’Animal impur: un ésser fet de laments universals, de goigs esclatants, d’imatgeria vegetal i perfums de marina i de vinya. És, talment, la veu de la Natura qui udola, qui crida, qui fa bategar les seves sabes de fulgor i record en estampes i passatges rememorats.”

“Amb Animal impur, el poeta aprofundeix en el llenguatge dels cossos, la melodia de les emocions, l’exuberància boscosa de les paraules, els vestigis del record i el viatge lumínic dels amants que es retroben: l’amor fet de terra i fet de pols. Són en definitiva aquests, els temes que captiven el poeta i que centren el seu estudi apassionat del desig, en totes i cadascuna de les seves cares.”

De l’article crític “Geografia i mite. La poesia de Joan Duran”, per Jordi Solà Coll (Revista Caràcters)

“Hi ha una premonició a Animal impur que cal escatir a fons com qui penetra una tenebra.”

“En aital diàleg entre mite i logos, el cosmos duranià troba en el cos la seva concreció fins a reduir-lo a la mínima expressió. És el cos un receptacle, un faralló, un límit ple de fenedures, en què la matèria primigènia es redueix a la seva condició primària: el mot que estructura el món.”