Del pròleg al poemari “Domèstica veritat”, per Antoni Clapés (2006)
“Aquest llibre que el lector té a les mans, i que va resultar just guanyador de la darrera convocatòria del Premi Màrius Torres, és el quart que publica l’autor i representa no solament la consolidació de Duran com una de les veus noves més rigoroses i vigoroses de la poesia catalana d’aquest començament de segle, sinó una revisió crítica de les correnties de l’experiència i del realisme, feta amb gran intel·ligència. Duran n’ha dut a terme una lectura profunda per, finalment, alliberar-se’n a través d’una escriptura que manté un lleu pòsit d’aquestes tradicions però que evita el miratge de la mimesi amb una calculada tensió entre la mirada i l’objecte de la mirada. És així com es construeix el discurs de la poesia de la contemporaneïtat.”
“Una poesia de foc, ardent, en la qual el lector s’hi reconeixerà emmirallat en el dolor i l’angoixa més íntims: una veritat que és fidel al batec intern del llibre i que alena en cada vers de cada poema que constitueixen aquesta esplèndida i domèstica veritat.”
De l’article crític “Avesats al regust de l’abisme”, per D. Sam Abrams (Tendències. El mundo, 22 de juny de 2007)
“Espero que la publicació d’aquest quart poemari de Joan Duran i Ferrer atregui l’atenció de tots cap a l’obra original, vital i inquieta del jove autor. Ja seria hora perquè tal com afirma, amb raó, Antoni Clapés en el seu pròleg, es tracta d’una “de les veus més rigoroses i vigoroses de la poesia catalana d’aquest començament de segle”.”
“Duran combina elements de la tradició literària més ortodoxa amb elements del llenguatge personal de l’autor. Així la seva llengua poètica es converteix en una eina molt matisada, enèrgica i sorprenent.”
Joan Duran i Ferrer 