Del pròleg al poemari “Natural delit”, per Josep Ma Sala-Valldaura (2010)
“Joan Duran sap que, per a reflectir la complexa realitat, la poesia ha d’habitar al caire de la desproporció, dins l’emoció màxima i més primària i en l’equilibri més desnivellat. Tanmateix, per tal de posar-ho de manifest, els seus versos no utilitzen els trencaments més abruptes ni els ritmes més bruscos, sinó que fonamenten la força expressiva –emotiva, però també racional– sobre un reguitzell de conceptes de camps ben distints, un seguit d’associacions semàntiques lliures i una estructura equilibrada per la sintaxi i el ritme.”
“Ara, aquest sitgetà de 1978, home de teatre i doctor en biomedicina, ha obtingut el premi Miquel Àngel Riera amb Natural delit, un llibre que amplia el seu cabal poètic i el de la poesia catalana contemporània. I ho fa pel marge poc freqüentat de la poesia que lliga la transcendència del nostre ésser amb la fragilitat i la petitesa del nostre estar. El lector farà bé de passejar-hi sense pressa i d’aturar-s’hi tot sovint: a cada lectura, el llibre creix.”
De la presentació del poemari “Natural delit” a l’Espai Mallorca de Barcelona, per Lluís Calvo (2010)
“Duran forma part d’aquest to del nou apocalipsi poètic, que ve d’un capgirament que ja va preveure Nietszche amb lucidesa. La foscor d’algunes de les imatges de Duran enllaça amb el món torturat del rock, sobretot del gòtic i del metall més extrem. De Bauhaus a Cannibal Corpse. La inversió s’ha materialitzat. Si abans Mefistòfil era el revers ara és l’heroi. Hem agafat el Faust de Goethe i l’hem posat cap per avall. Però Duran no és un poeta nihilista, em sembla a mi. Sinó que mostra de manera honesta el caos com a pas previ per a qualsevol reconstrucció. L’esbós de la qual anirem veient a mesura que avança el llibre.”
De l’article crític “Natural delit”, per Teresa Costa-Gramunt (L’Eco de Sitges, 21 de gener de 2011)
“El testimoni de Duran resta apuntat a Natural delit, un llibre de maduresa que ho és tant personal com artística, ja que el poeta hi fa un sòlid pas endavant”.
De l’article crític “Els silencis de Déu”, per Jordi Rourera (Diari de Balears, 8 de gener de 2011)
“Ara, amb Natural delit, Joan Duran assoleix un equilibri gairebé perfecte entre quatre fonts primordials de sentit: la connotació universal de paraules i imatges, la referència literària i la intertextualitat —bíblica, sobretot—, el seu codi privat —treballat llibre a llibre i sovint extret del món de la biologia— i, finalment, el codi intern del llibre, que enriqueix i redefineix la lectura dels poemes presos d’un en un en inserir-los dins d’una estructura superior.”
“Veiem les fulles de l’arbre. I tot i que les arrels són ben visibles, la fondària on arriben ens és desconeguda. Però aquesta també és una obra agraïda, plena de troballes i versos memorables. L’obra major —rica i complexa—d’un poeta segur del seu art.”
Joan Duran i Ferrer 