Del pròleg al poemari “Nix”, per Hèctor Bofill (2003)
“Assistir al moment en el qual un artista troba la seva pròpia veu és tot un privilegi i no hi ha cap dubte que, amb Nix, Joan Duran, ha arribat a aquest moment de plenitud. No estic afirmant que Nixsigui un encert major que els seus anteriors llibres, Zoòtrop(1998) i Kore(2001), llibres plens de talent, amb alguns salts perfectes, i en els quals s’hi desenvolupa una de les poètiques més interessants d’entre la jove poesia catalana que conec. No. El que provo de suggerir és que en Nixcomença a irrompre l’autor Joan Duran que deixarà la seva inconfusible empresta.”
“Com a simple lector que sóc, només amb la legitimitat d’haver intentat recórrer els tortuosos espadats de la creació ¾però no pas investit ni de l’àuria ni dels coneixements del crític ni del ressenyista¾em sembla reconèixer en Duran un dels últims representants en l’estirp d’aquells que creuen en la superioritat de determinats projectes artístics, en vectors d’acer que travessen les aigües convulses de la quotidianitat i de les idees estètiques rebaixades a un garbuix de conspiracions d’ascensió social i de sobresous per a pagar la hipoteca, i que, contra la frivolitat i la xerrameca basada en referències d’oïda, no es desencoratgen a l’hora d’aprofundir en la tradició per destil·lar-ne un bàlsam personal i innovador.”
De l’article crític “Noves veus”, de Susanna Rafart (Avui, 23 de setembre de 2004).
“El jove bioquímic dóna amb Nix la clau d’una poesia entesa com un artefacte entre poesia i ciència, amb una pulcritud despullada provinent d’una idea molt racionalitzada dels mites i, sobretot, d’una convicció profunda del que ha de cercar l’art en el territori tempestuós del segle XXI”
Joan Duran i Ferrer 