Crítiques/pròlegs Kore

Del pròleg al poemari “Kore”, per Vinyet Panyella (2001)

“El jo literari de Joan Duran, per més que ell mateix n’atorga claus i raonaments en els proemis que encapçalen els seus poemaris, reposa sobre un fonament conceptual voluntàriament desert de la immediatesa descriptiva i del referent explícit. Desert de paisatges, desert de traces de camins. Nu, com el dibuix i la pintura que sovint acompanya la seva obra.”

“A Kores’han esborrat, potser per sempre, les superfícies paisatgístiques, les carenes, les platges. Tot resta ocult, en un paisatge existent, latent, però submergit, només visible amb els ulls de la ment – diria en Foix- i únicament capaç de ser transmès amb el trenat de la construcció precisa i dràstica de les idees que engendra la seva singular dicció poètica. En el context de la poesia jove i novíssima, Joan Duran ha estat una irrupció sense estralls. Potent, però amb la contundència d’una acció retardada amb càmera lenta per mostrar-ne fins els més lleus moviments. Així la seva dicció: molt personal, concisa, transparent com un vidre des de la simplicitat de les paraules i complexa com l’estructura polimòrfica del cristall.”

“Des del desig de l’alteritat, desert de paisatges, el poeta ha construït l’univers que li pertany: el del seu únic mirall.”