Tria de poemes Kore

déu

Jo, que vaig ser cendra abans de l’incendi
i vaig ser mur tancant el jardí primitiu,
ara caic a la lucidesa de l’aigua, de l’ona.

Tan senzill com això: caure al mar,
aprendre la pedra aspra, tornar al sepulcre,
al blau, al fred. Sedimentar, cristal·litzar.

Jo, que havia de lluitar contra la força,
que tenia espatlla d’ocell, que feria l’aire
amb les plomes i traspassava els límits del laberint

ara caic. Sóc Ícar, l’ebri d’orgull, el veloç,
l’al·lucinat, l’embriac d’aire i de sol. Que breu el vol!
Caic al mar, al miratge. Torno al fons del mirall.

I nedo, tan senzill com això. Revisc
cada racó de casa, de muscle, d’humor.
He tornat al sepulcre de l’ull i de l’aigua.
Recomenço.

IX

Mira ara com reneixen els carrers.
Retornen d’enlloc, d’aquell oblit.
Miro els coloms que esclaten,
són els teus ulls i el mirall
que em diu que arreli
a la ciutat del poema.

Mira com reneixen els carrers.
Són de pedra estricta, polida
com els còdols dels teus pits
després d’ungir-se i redreçar-se
entre el riu de mirra
que retorna la saliva
a les paraules que ja no eren
ni reducte ni memòria.

de rerum natura (quart pròleg)

Gravites al seu pou, a la gola
que escrutes amb la llengua
buscant-te la imatge
als miralls del seu cos.

T’hi capbusses, lliscant-hi
com per un safareig
on hi ha la roba que saps
que sempre et dóna origen

simbiosi

Respira damunt teu. És un arbre
clavant-te les arrels i la set d’aigua amb sucre.

Creix de tu. Viola els teus límits
perquè es fa pol·len, mitosi i estel
dins l’univers del ventre que l’acull.

Vius amb ell i germina el vostre sexe:
fulles que transpiren i et rapten;
llençols alats. Memorial dels seus dits
arborant-se en tu perquè existissis.

temple

Tu ets perquè ets l’habitacle
de les paraules sense llavi
i dels llavis partits per les paraules.
T’arriben i tu sargeixes i embastes
l’esquema del teu cos. Perquè l’espai
et demana que et prolonguis

que siguis sagrari i sarcòfag
de la llum que ens delimita,
que m’edifica i em dóna paraules

per demanar-te que te m’obris,
i que m’estenguis, com rails,
els teus llavis paral·lels.

oracle

Deixes de ser-hi
a cada glop d’aigua,
empassant-te les llacunes
del teu únic mirall.

Però em crides des de dins,
des de l’oracle que et pregona
quan tu ja t’has clos, per fi,
i t’autodevores. Ets l’ofrena,

Ciutat de Delfos submergida,
sibil·la que em mossegues;
la sirena que navegues
pel sèrum dels carrers.