Tria de poemes Domèstica veritat

QUADERN D’ESTIU

La mort em put a tija de boixac,
a esgarrinxada i mans verdoses
de collir la infància i la mort,
les coses com l’ordi i el cel.
Hi ha un mateix utillatge
per ambdós escenaris,
i la memòria corona
com la pell olivàcia del malalt
surt i s’acomiada a la finestra
de l’oli que unta la pell
d’un nen arribat de la platja.
Tinc l’edat del teu groc
i el teu verd de morta
que llaurava llits d’hospital
i dormia a deshora,
i suava com el pa a la pallissa
i collia les coses del cos
fent farcell amb els llençols.
A tu la mort i a mi la vida
ens put a tija de boixac,
a l’estiu tibant de cel
i a la treva de l’aigua
dels préssecs de secà.
De la mà del pare
veníem del teu record
i de veure com l’avi
filtrava el gas-oil
amb l’embut i una mitja
quan la mare, llavors,
senzilla, va plorar-te
mentre seguia depilant-se.
Hi ha un segar d’arrel
en tot això. I un tornar-hi
a contrapèl quan els talls
esberlen amb força de part.
Filtrem l’olor ferotge
dels plecs de l’estiu, de les coses,
passem sedàs i n’omplo farcells
del llençol que t’amortalla,
del llençol que em lligaves
per sota les aixelles
i el tibaves amunt
ensenyant-me a caminar.
Amunt, com qui pesa amb la romana
el primer record de mi,
el del braç de la mort
redreçant-me l’espatlla
com l’aigua fa turgents
les tiges del boixac.

 

CRÒNICA

Ens cordem amb el silenci
amb què es segellen els pactes
amb déu. Cada botó
atrinxerat a la frontera
que separa països en guerra
i dos blaus marcant territoris
de mar perdent-se en els cossos,
envellint-nos amb la festa
de les algues i els alcohols
de naufragis antics,
de quan l’amor salpava
als tròpics del nou món
i volia erosionar-te
amb l’evangeli de la pell,
explorar-te els quilòmetres,
saquejar-te peus i braç
i endur-se’n de tu l’exvot
i la cera que incendia
el temple i els murs
d’un temps que els arqueòlegs
voldran que transcorri
més lent que nosaltres,
i més polit i a coberta,
quan ja la roba segella
i els vernissos oculten
el que hem estat en la cesura
imperfecta, breu, feliç,
de dues vides que es maten.

 

DRAMATIS PERSONAE

Dels qui dormen amb mi,
qui s’empolvora amb magnesi,
qui diu la lletania dels turmells,
de les mans i la sola de cuir,
qui dóna els òvuls obrint-se
en un anunci per paraules,
qui n’és el receptacle,
qui fa aquesta sinapsi
i enllesteix la contorsió,
qui lloga el cos i la xarxa,
qui vessa l’endorfina,
qui, dels qui dormen amb mi,
que mig es mata,
qui qüestiona la rellevància
de la fi, el traçat de l’electro
al sismògraf del llit,
qui, que no surt als mapes,
tampoc, ni a la grafia
que la humitat treu al sostre
d’on bascula aquest trapezi
i el si caic no caic,
i es dóna a un cos estrany
amb la mateixa obscenitat
amb què els dits avesats
d’alguna funcionària
clouran, com callen els sexes,
els ulls dels meus morts?

NADAL DE 2003

Primer fou la roba i les sabates,
camises de pa d’àngel plegades
i una bossa al rebedor
de la vida. Sovint calen objectes
per comprendre, i noms i profecies
en ones d’ultrasons o bombejant
hormones, a la vida. Hi havia roba
estesa al taulell d’un quiròfan
i l’infraroig que l’escalfava,
tot abans que tu vinguessis.

 

GEOGRAFIA

Si, per exemple, els teus núvols són grocs
i verd el sol i taronja els seus afluents,
i sempre estrangers els èlitres que oculten
l’estiu de les coses, què vols fer-hi:
un tròpic de blaus, meridians de fruita
en rengles, mars d’aigua vessada a taula,
continents secrets, ocults, sota el puré; tens
per exemple, rosa l’antàrtida, pèrsia
mutilada en retalls, huracans d’aniversari,
translacions de malabar, excessos al delta,
violeta la consigna que m’obliga a callar
si el món et canta a les mans i un desglaç
vermell n’aflora amb els vicis nostres
dels versos i els narcòtics. Què vols fer-hi
si els teus núvols són grocs, i verd el sol,
de fira la jungla i el nil un toll d’aquarel·la,
si ningú ni el món et dirà mai la veritat.

 

AMOR

Avui et plouré d’oripell.
Et veig als ulls el bivac
d’inflorescències d’atzavara
que dormen com clavades
als capçals de cada platja,
i aquest poble que es bada
al mar, després que plogui,
amb terboleses de semen
des dels torrents. L’or,
les deixalles, tot m’ho dones,
i els mobles vells que la gent,
quan marxa d’aquest lloc,
deixa a l’embat d’altres vides.
Hi ha aquest trànsit d’objectes
quan ens fem el suïcida
que desballesta al portal
les seves quatre pertinences:
se’n diu amor, d’això, que t’entra
als ulls i la salabror hi espurneja.

Tot això m’ha dit.
I que avui et plouré d’oripell.