Tria de poemes Matèria Fosca

Clown

Clown al llit. Paul Klee, 1937

Sóc l’indigent que et camina
l’avinguda en diàstole i s’ajeu
entre cartons al banc de l’estació
tancada. L’andana és buida i, a terra,
l’espera antiga dels filtres de tabac,
dels xiclets i les clofolles obertes
m’inscriu a la boca fosca, desdentada
dels oblits. A la pista exhausta del circ
deshabitat. On torno avui a preguntar
per tu a l’alfabet d’aquestes finestres
tapiades amb els rímels vençuts
del ciment; als envans amb el rostre
romput dels clowns. I em respon,
encara, el gust amarg de la saliva
que va mastegar i obrir el significat
del gest rebel que torno a perfilar
perquè ens sigui possible l’espera
d’algun vagó a l’encalç del destemps:
deslligo el trapezi, encenc el zenital,
em repasso la ratlla negra, indecisa,
del maquillatge vençut; baixo a la via
i brando els braços, les mans alçades,
perquè s’aturi, avui sí, per a nosaltres
el darrer comboi de càrrega de la nit.

Fruita

Murnau, carrer Kohlgruber. Vasili Kandinski, 1908.

I hi ha els vaixells, Françoise, amb noms prestigiosos,
en l’aigua lenta i trista i oliosa del port.
Hi ha dos vaixells danesos carregant mandarina.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

S’atura el temps carregat d’ametlles
i taronja al moll partit dels teus llavis,
a la síl·laba oberta, llaurada, de l’espera,
i a dins la cisterna on m’aboco i crido
allò que el món em silencia. La sal
incerta de totes les absències penetra
les roques poroses de les llengües
i amara, com una escorrentia, l’estasi
dolç de l’aigua on t’esguardo. Et pouo
i escampo la salabror entre els rengles
exactes, l’herbei d’impossibles colors,
els fruiters del bancal que Kandinski
pintà també damunt la inexistència.
I broto en el tapís irresolt del paisatge.
I atanso el cos a la llavor i al nèctar:
a les paraules que enclouen, fora de mi,
la meva set de tu. I al seu trànsit, lent,
fins a la fam de l’àncora i d’una corda,
del gemec llunyà del norai inconegut
on m’esperes, on amarro, on premis
el vers i descarreguis la meva fruita.

Ombres

Misteri i malenconia d’un carrer. Giorgio de Chirico, 1914

Caminen amb mi els límits dels nostres gestos,
i els plego amb tants fils de marioneta a la capsa
buida del temps. Al damunt, sobre un peu cec,
la ballarina completa amb sotracs brevíssims
l’última volta esguardada pel mirall. S’exhaureix
la corda i el cos és extinció. I ens queda l’escena
immòbil, deserta, i l’abandó de la fressa comuna
de la llengua dels objectes. Llavors, som veloços
només dins de nosaltres, i en l’ombra dilatada
dels nens de Chirico empaitant els cèrcols vells
de la realitat. Enllà del marc, les joguines perden
els ulls i els vernissos, i ens neguen les tardes
on gosàvem existir. Però dins, l’infinit es replega
al punt de fuga i perfora l’horitzó. I és l’ham clavat
al paladar del paisatge irreal, aturat, d’on t’escric
perquè tot m’hagi estat veritat. Lluny es despullen
per sota les palmeres i creixen agregant cicatrius.

Cabarets buits, 2.

El teu cos té un carrer i té una nit
per on fujo de pertànyer als pòsits
del meu nom al fons de cada copa
esgotada als cabarets buits. Corro,
encerclo salives i ungles pel raval
imprudent de la teva boca d’angles
morts. I giro cantonades urgents.
Tens als ulls el paraigua esventrat
per a la pluja que sóc. I hi ensopego.
Truco amb el puny damunt el metall
tancat de les persianes abaixades.
Però no n’hi ha, de refugi, en aquest
estar-se perseguint, i caic reduït
per totes les mans nostres, i moro
damunt del teu cos moltes vegades,
amb el botí extingit d’algun demà
dins la bossa robada de les paraules.

Cabarets buits, 7.

Et tinc com una música humida
i llunyana, dissonant, a la cruïlla
de les artèries sota l’altra ciutat
dels cossos. Perdre’t és un carrer
de Berlín o d’enlloc on toques
la cançó que obliden els arbres
i el llavi de les coses. On polses
l’abisme de les cordes, el trast
abrupte d’un desig vagabund
mentre es dissolen les notes
entre els olis grisos de l’asfalt.
Sota la taca de l’últim silenci
de l’amor. La paraula s’amaga
com la gata que pareix, i tots
els crits de goig i mort coagulen
en el miol espès d’un trèmolo
de violoncel. Deixa buit el barret
a la vorera del temps i repeteix
per a mi la coda fosca de la sang:
que bategui per última vegada
amb fressa de llengua damunt
la ferida. I que fugi carrer avall
amb les coses que menstruen,
que es desprenen del seu pes,
dels seus arbres, d’aquests llavis,
deixant endins la cicatriu, a tu.
Arrossegant almoines de fulles
que hauran de colgar, al carrer
de l’enlloc, l’albada impossible
d’aquest final de poema a Berlín.

Cabarets buits, 8.

Camino la ciutat que vaig ser
abans del pantà que m’inunda:
la llera desbordada i els carrers
ocupats pel teu omplir-me tèrbol
la boca de rius. I pel partir-me
els llavis amb afluents nascuts
al lloc imprecís on desglacen
els sentits del món. Amb cabals
desbridats venies com el nom
que posem vagament a les coses
perquè tot comenci a acabar-se:
devastant avingudes i estances,
calaixos i oxígens. Cometent
argiles i sediment, estrats de dies
sota els llims d’un oblit. I sóc això:
aquest temps guanyat al mar,
a l’abisme que espera, i a l’espai
de sal que dissol els cossos

quan tot ja és blau.

 

 

%d bloggers like this: