Estil
La sirena que navega
burxa,
cava
un fenell,
una glena perquè escriguis
quins rails i qui pentina
els sargits amb vies mortes.
El fil d’Ariadna
I
Qui no hi entra para
i fa girar el poema
arran dels peus.
Endevina quan és temps
de fer el niu
i desa-ho tot
a la butxaca,
allà
que l’últim vers
s’empassi l’ham
del primer
i vagi amb tu
que et fas l’ocell
i burxes l’ull
de les esferes.
III
El teu cabell llarguíssim,
el fil que et surt de dins,
el camí a l’atzar
d’inici i de final
a l’espera de la mà
que llisqui diademes,
dilati vàlvules,
regurgiti el retorn
i soldi els extrems
d’un temps retallable.
Clava la dent aquí entre la pell i l’ungla i abans desclou el puny, que has d’aprendre apamant els límits de l’amor així, deixant calcomanies al capçal i la dent sota el coixí, perquè demà no s’hi valdrà a donar corda com si tots els creixements mudessin i partissin del seu zero.
El viatge cap a tu liquant esferes, plovent mercuri al perímetre del ventre de lluna hermètica, al cràter del mugró, a la duna radial. El paraigua i jo la pluja interrompuda. Òrbites a l’amor inacabat.
Medusa:
Que no puguis sortir
d’aquest esquelet de diamant,
la xarxa cristal·lina de carboni
com un altar d’escates inflexibles,
el paper de pedra
on dus els poemes gravats
i que és la càpsula que et prens.
Que no puguis sortir
d’aquest emprovador
de roba espessida amb sal
i que et sigui el crani-baluard
on l’ull mira endins
i et cabdella des de l’iris
amb llana de serp,
amb fil de cabell.
I que no puguis sortir
de l’estasi del temps,
l’abiosi del poema.
Joan Duran i Ferrer 