Tria de poemes Nua cendra

MAS DE LES ÀLIGUES

Cos meu          recorda

els mots que fa la llum

en traspassar la casa buida.

Han dit l’aigua que es trenca

a la llinda assolada

dels dies. A l’ampit soliu

de les boques que s’ofrenen.

Llavi estès,

la beina que et clivelles:

per a tu han pronunciat

la flor incipient i la diàspora,

l’urpa del verd i els xilemes

que devasten, desfiguren

l’últim camí, darrera bondat

del braç. Desclou la mà

als vertígens de la runa,

a la rella d’una llengua

que t’escriu amb solcs

de cel damunt la pell.

S’hi esfondra el nom,

l’espadat t’avança.

I ran de sal, la cicatriu

t’embasta amb finituds.

Cos meu, encara         esgrafia-hi

el topònim que ens oblida,

el bosc encès de la memòria

que s’encela i és el crit

d’abans que emmudeixin

les fites d’aquest mapa:

paraula meva, que recordis

tanta cendra del nosaltres.

BANCALS, VI

Vessa’t de despulla

i d’univers obscur.

De gravetats concretes

de la matèria nova:

ara una pols,

ara de sal

i ara el vent

dins l’aridesa del temps,

que és un meandre sol

i és l’argila aspriva

que torneja, amor,

escorrenties d’aigua

al clos teu de les mans.

COS MEU, PARAULA, I

Cos caigut,

cos d’aquest fang,

desbrosso amb dents

el vell camí fressat

que ens menava vers el llavi.

—Gemma i crisàlide,

veus i cartílag,

i aquesta presència teva

en cada cicatriu

d’estrip a la terra

de la llengua—.

És aquí:

beu-te’m el dolor de la memòria.

COS MEU, PARAULA, II

Em desdic en cada cos

que la memòria fossilitza.

I sóc aquest naixent

que us esberla grop a grop,

del llavi al coll,

fins a l’escata.

Que us despulla i desenterra.

Que us gosa el tacte

amb l’aigua cruenta del mot.

Que la veu esdevingui,

que t’aflori

en el perill d’inundar-nos

el jaciment fràgil del record.

FARALLÓ DE LA PALMERA

Cos meu          la coordenada

i la senya: paisatge enfora

de mi. L’arbre i el marge,

cos meu. La roca encesa

i la murada nua. D’atzabeja,

la casa deixatada del nom.

Haurà de venir un pèl de terra

al bancorall, i de la senya

de llevant la forca del turó

del coll en creu. I aquí

esguarda-m’hi, cos meu,

veient-me mirar l’oblit

rere la platja inesgotada.

On rau el tremolar metàl·lic

del sentit, el fulgor desbocat

dels peixos, la tèrbola

promesa dels blaus?

Fons tres llibants i mig.

Cos que t’atures i esperes,

que abandones els ulls

dins l’èxode que alinea

l’orografia inabastable

del temps. Fondeja

els hams als sorgiments

de paraula i llança corda

al buit salabrós de la veu.