MAS DE LES ÀLIGUES
Cos meu recorda
els mots que fa la llum
en traspassar la casa buida.
Han dit l’aigua que es trenca
a la llinda assolada
dels dies. A l’ampit soliu
de les boques que s’ofrenen.
Llavi estès,
la beina que et clivelles:
per a tu han pronunciat
la flor incipient i la diàspora,
l’urpa del verd i els xilemes
que devasten, desfiguren
l’últim camí, darrera bondat
del braç. Desclou la mà
als vertígens de la runa,
a la rella d’una llengua
que t’escriu amb solcs
de cel damunt la pell.
S’hi esfondra el nom,
l’espadat t’avança.
I ran de sal, la cicatriu
t’embasta amb finituds.
Cos meu, encara esgrafia-hi
el topònim que ens oblida,
el bosc encès de la memòria
que s’encela i és el crit
d’abans que emmudeixin
les fites d’aquest mapa:
paraula meva, que recordis
tanta cendra del nosaltres.
BANCALS, VI
Vessa’t de despulla
i d’univers obscur.
De gravetats concretes
de la matèria nova:
ara una pols,
ara de sal
i ara el vent
dins l’aridesa del temps,
que és un meandre sol
i és l’argila aspriva
que torneja, amor,
escorrenties d’aigua
al clos teu de les mans.
COS MEU, PARAULA, I
Cos caigut,
cos d’aquest fang,
desbrosso amb dents
el vell camí fressat
que ens menava vers el llavi.
—Gemma i crisàlide,
veus i cartílag,
i aquesta presència teva
en cada cicatriu
d’estrip a la terra
de la llengua—.
És aquí:
beu-te’m el dolor de la memòria.
COS MEU, PARAULA, II
Em desdic en cada cos
que la memòria fossilitza.
I sóc aquest naixent
que us esberla grop a grop,
del llavi al coll,
fins a l’escata.
Que us despulla i desenterra.
Que us gosa el tacte
amb l’aigua cruenta del mot.
Que la veu esdevingui,
que t’aflori
en el perill d’inundar-nos
el jaciment fràgil del record.
FARALLÓ DE LA PALMERA
Cos meu la coordenada
i la senya: paisatge enfora
de mi. L’arbre i el marge,
cos meu. La roca encesa
i la murada nua. D’atzabeja,
la casa deixatada del nom.
Haurà de venir un pèl de terra
al bancorall, i de la senya
de llevant la forca del turó
del coll en creu. I aquí
esguarda-m’hi, cos meu,
veient-me mirar l’oblit
rere la platja inesgotada.
On rau el tremolar metàl·lic
del sentit, el fulgor desbocat
dels peixos, la tèrbola
promesa dels blaus?
Fons tres llibants i mig.
Cos que t’atures i esperes,
que abandones els ulls
dins l’èxode que alinea
l’orografia inabastable
del temps. Fondeja
els hams als sorgiments
de paraula i llança corda
al buit salabrós de la veu.
Joan Duran i Ferrer 