Tria Eva Túrmix Ginebra

Perquè, des d’aquella llunyania, tornava a ser un dissabte qualsevol. Un d’aquells que havien de succeir-se a partir de 1973. Duien la faldilla curta: la d’ensenyar, arran d’infern, els seus culs de verge. Perquè llavors era en elles, i pel miracle dels seus cossos il·limitats, que totes les marededéus s’aixecaven, de cop, dels seus trons i dels seus pedestals. Inconscients i embogides, damunt la base de sintetitzadors de Ifeel love,oblidaven el rictus antic i immòbil de les seves mans, aixecaven els braços i abandonaven el nen a terra, somicant i amb els dos dits alçats. I mentre Déu, perdut, xisclava, elles ballaven com si no hi hagués demà. Ho feien per tots els seus mil·lennis de silencis i d’estranyeses de ser. Per tota la putada d’haver de viure dins d’un cos equivocat i endurit per la pintura seca de la vergonya i la hipocresia. Mentrestant, la bola del món, que durant tants segles havia reposat, com una joguina serena i sorda, damunt la mà del fill, rodolava, sense rumb ni salvació, per les rajoles de la discoteca. Damunt d’un negre dolç de coca-coles vessades, s’escolava entre talons d’agulla de sabates del quaranta-dos i s’estimbava, finalment, contra els sòcols, entremig de gots de vidre trencats. Era la fi, el cataclisme i la taula rasa. L’apocalipsi a ritme de les preguntes més transcendents de Boney M. She is crazy like a fool. What about it daddy cool?

(…)

Els seus dies, després d’aquella fugida còmoda i calculada, se sumiren en la calma verda i pantanosa de l’aigua entollada. I en la immobilitat inerta que la lluïssor, plana i aparent, de la seva superfície ens fa creure que l’imbueix fins al fons. Però la vida, com tot el que hi sura, sempre oculta les seves farses sota una pell prima de veritats fingides. I ens calla la fermentació anòxica que la va podrint des dels llots més profunds. Quan és des de sota, i des de dins, que la floridura creix. I que prolifera. Així: amb un silenci latent, fins que s’acompleix el dia en què abasta la llum amb el crit de la seva pudor. Rotunda, llavors, la fortor parla des de tot allò que havia restat ocult: des d’una passió mal soterrada, potser; o des del remordiment emmascarat i el record estellós de les històries que no s’expliquen, i que desperten algú a mitja nit, mentre dorm al costat de la Roser. Una fortor que es dissipa, que empudega la platja i el passeig, les cases i les famílies. I impregna els cossos i les coses que viuen, sempre momentàniament, en una ignorància somorta. O en la pau, sempre tan fràgil, de la mentida.

(…)

Però a finals dels setanta, en aquell sòrdid taulell de taxidermista en què s’havien convertit alguns carrers i suburbis de massa ciutats, en Toni hauria de ser, només, un de tants noms d’ocell, d’insecte o de planta oblidats a l’herbari de la desgràcia. Exposats a les lleixes de la vergonya. O clavats al suro d’una realitat que s’havia d’ocultar. Mentre, aquell tràfic clandestí d’heroïna vivia instal·lat en uns búnquers segurs, cavats a la roca callada dels anys seixanta i ocults, després, com unes trampes a la clariana del bosc, per la fullaraca espessa dels anys de perdó de la transició. Perquè llavors, els ports eren coladors. I les caixes de tabac de contraban, l’urna que disfressava de mal menor els flagells que deixataven, dia rere dia, les esquenes on els joves s’hi havien de carregar les màrfegues del futur. I era així, que ho feien: a ritme d’una banda sonora pautada per l’esperança falsa amb què es maquillen les perversions de la mentida.Libertad, libertad, sin ira, libertad. Sida. Pneumònia. Referèndum sobre la llei per a la reforma política. Hepatitis, sobredosis. Habla, pueblo, habla… Quan qui callava era la policia, els ministeris. Quan l’evasió dels punks ja havia traspassat l’àmbit dels núvols irreals per endur-se la terra d’una riuada violenta i deixar un escampall de pedres cantelludes damunt l’asfalt del nou país. Perquè haurien estat metzina, només, les promeses i les proclames. Verí per a la gente que sólo desea su pan, su hembra y vivir la fiesta en paz.

(…)

L’amor aquell se’ls havia encarnat per estripar-los des del ventre i esdevenir l’única cosa certa que els passaria a la vida. Els modelava des de dins amb l’argila del desig. Els insuflava l’alè. I els arrancava la costella per crear-los la imatge rere la qual es protegirien, des de llavors, del món: per a en Toni, es diria Eva, un dels primers transvestits del carrer del Pecado Mortal, del Candil i Los Tarantos. Maricona i heroïnòman. Per a en Jaume, es diria Jaume Carbonell, l’hereu de l’empresa de conserves salades que l’avi i el pare havien fet créixer. El candidat a l’alcaldia, l’home de la Roser i la sangonera mediocre dels consells nacionals del partit que acabaria governant la nova comunitat autònoma. Tot plegat, una mentida. Un nom fals. Un futur impostat.