Avui els colors han tornat a posar-se damunt de les coses. I les olors i els sons, també. És 23 d’agost, vigília de Sant Bartomeu, que de Sitges n’és patró. Dins l’alfàbrega hi palpita un verd lluminós, i el vermell circula frenètic per les lletres amb què en Pau, el meu germà, ha escrit el seu nom a la samarreta que han fet amb la colla. El blau salabrós ja és damunt del mar i brama des de lluny. Mentre, un altre crit arriba de terra endins per combatre-hi: és el de la gralla, que abans de migdia ja ocupa l’aire i el llavi dels grallers. Tot és a lloc per convidar-nos a celebrar allò que som. El pare, amb un deix d’entremaliat, diu que quan és festa tot es destarota. Però ja ho veieu: no en té, en això, de raó. Avui, tot allò que esperava als calaixos de la memòria torna al seu ordre natural. Les flors de beta s’escampen sobre la roba blanca, els picarols dringuen als turmells i la gentada omple les places. L’univers també va començar així: en una cruïlla atapeïda, les coses esperaven el temps de l’esclat per ordenar-se i formar la meravella.
(…)
Tots tenim el nostre moment dins la Festa. I el meu serà aquest: quan obren les portes de l’Ajuntament i s’esborra la frontera entre el que és normal i allò que és màgic. Els Gegants i les bèsties deixaran de ser imaginats i baixaran a ocupar el centre del nostre món de cada dia. Junts, llavors, viurem dins del somni i conquerirem carrers. El del pare, en canvi, és un altre: el punt en què els diables fan la primera encesa amb les masses i el ceptrot. Des de fa deu anys que, llavors, plora un xic. I no de tristesa, només: també ho fa amb una pinzellada de felicitat. I és que la seva germana gran, que ja no hi és, fou la primera sitgetana que va sortir tirant foc. Es deia Bàrbara i avui, rere el núvol intemporal de pólvora, torna a cridar-li: bona Festa Major! Vine, que sentiràs el versos! Llavors, la mare, que ho sap, l’abraçarà i callarà. La Festa també serveix per unir-nos amb els d’ahir, pensa. I amb els qui hauran de venir, dic jo, des de ben endins!
(…)
Els papers que ens diuen que els nostres avantpassats feien festa grossa quan s’esqueia la diada dels patrons són antiquíssims: el primer fou escrit un dia de 1353, quan un capellà de la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona -que era la institució que senyorejava el nostre castell- visità la menuda vila per passar-hi comptes i posar els punts sobre les is. En quatre ratlles hi anotà que per Sant Bartomeu Sitges feia una festa solemne on fins i tot s’hi llogaven músics i joglars! Si correm un xic cap al present començarem a trobar, entre rebuts, estats de comptes i papers de notari, detalls més suculents. Com aquest: a l’any 1595 ja ens assèiem als bancs per escoltar l’Ofici religiós en honor al patró, que sembla ser que és l’acte més antic de la Festa Major.